Malgrat tot, escrivim

Molt sovint m’han fet la pregunta de per què escric, què em motiva a transmetre a través de la paraula escrita les meves emocions, sentiments, opinions... íntimes o no. Mai he sabut respondre bé a la pregunta, o millor dit, segurament mai dec haver respost el mateix. Perquè la veritat és que ho faig per diferents motius cada vegada que em poso davant d’una ‘moleskine’ o davant la pantalla d’ordinador, i quasi mai el motiu és el mateix. Sí que potser hi ha, però, un fet comú i és que escriure un article, un relat, una carta... em serveix per ordenar-me el caos interior previ, o com diria Vicenç Villatoro, entendre’m per després fer entendre.

En tot cas, sempre hi ha la necessitat de fer arribar als altres el teu interior, el teu pensament que pot anar des d’una anàlisi política, als sentiments que pot despertar-te una passejada pel bosc. Sí, i reconec que tot plegat pot ser molt versàtil perquè també l’entorn i/o l’estat de les coses t’influeix: de vegades els mots em flueixen amb harmonia, d’altres necessito girar i regirar les paraules per trobar l’encadenament idoni que reflecteix el que realment vull dir, en algunes d’altres només és un joc (com ens recorda el David a cada llibre que treu) i en els relats llargs necessito que les paraules dormin, s’assentin i es trobin còmodes amb les veïnes que he decidit posar-les d’acompanyament per construir la redacció.

Però, escrivim per a nosaltres mateixos realment o bé per ser llegits? Necessitem expressar-nos o comunicar-nos? O potser tot plegat alhora, qui sap. Seríem capaços d’endevinar per què escriu l’Albert Villaró? O el Robert, o l’Iñaki, o el Dallerès o el mateix David que he esmentat abans... a part d’escriptors amb un cert bagatge i amb publicacions consolidades ens ofereixen, o ens han ofert, columnes i tribunes en els mitjans escrits amb la seva opinió sobre l’actualitat política, social, cultural o esportiva.

Sigui pel que sigui, expressant sentiments, emocions, analitzant conceptes, denunciant determinades situacions o fent crítica política i social, m’hagin llegit una o cent persones, hagi estat més o menys existencialista... he escrit per una pila de motius durant quasi sis anys en aquest mitjà. A voltes m’ho he passat molt bé, les que més he estat feliç, d’altres m’he entristit, algunes emprenyat, fins i tot he plorat... però per sobre de tot ha estat sempre un immens plaer poder expressar-me i comunicar-me amb els lectors que així ho hagin desitjat. I ara que toca a la seva fi aquesta col·laboració (tot té un final), és bo agrair la fidelitat dels que setmana rere setmana m’han llegit, però també als que ho hagin fet una sola vegada o de forma esporàdica.