El micromascle

Una de les coses que més em crida l’atenció del moviment feminista –bé, imagino que deu ser només d’una facció, d’un sector, d’una tendència– és la pràctica, més o menys reglada o habitual, d’excloure els homes (tots els que tenim el cromosoma XY, per entendre’ns) de les seves reunions, tallers o manifestacions. Naturalment, i per un elemental sentit de la prudència i el respecte, no se m’acudiria mai de la vida asssistir a un taller d’autodefensa per a dones, o a una xerrada sobre l’ús i els avantatges de la copa menstrual. Però que hi posin al darrere «no mixte» em sap una mica de greu. És possible que hi hagi congèneres de gènere que siguin més imprudents o tafaners que jo i que, en una trobada d’aquestes, per poder parlar amb més llibertat i més comoditat, la presència d’un mascle, per molt solidari i implicat que estigui en la causa, pugui generar mals rotllos i suspicàcies. Ho puc entendre, sí. De la mateixa manera, els guetos masculins que encara queden (tot de consòrcies i confraries i germandats), on per estatuts veten la presència de les dones, em semblen extemporanis, d’una altra època, i aquest orgull una mica casernari de les associacions exclusivament masculines és del temps del rapè. I farien santament (en cas que les deixin entrar) de mantenir-s’hi allunyades. En fi. Ja ho sé: soc un fòssil amb tics micromasclistes, probablement: i el pitjor de tots, l’al·lèrgia al genèric femení. No puc amb les totes, havent-hi tothoms. Digueu-me antic.