Mirada cap al nord: no tota la culpa és nostra

Enfortir les relacions i els llaços entre Andorra i França, buscar de reequilibrar el pes de la cultura francesa a dins del país. Ens ha renyat, cert, per aquest desequilibri. Ho ha fet d'una manera amable, però tenim la plena consciència que no tota la culpa és nostra, perquè enfortir aquestes relacions, ja siguin econòmiques, socials o culturals, passa indefectiblement per millorar les connexions terrestres. Desenclavar-nos, eixamplar camins i obrir fronteres no ha estat, ni és encara, únicament tasca nostra, sinó una convicció que ha de ser compartida també pels nostres veïns.

Al llarg dels temps, uns hi han posat més èmfasi que els altres i, conseqüentment perquè el seu progrés també els obligava, al sud han facilitat els accessos arranjant les seves pròpies carreteres que al final conflueixen amb la de l'entrada a Andorra. Els altres, en una pràctica quasi homogènia en el seu propi sud central, han preferit tancar carreteres quan nevava i eternitzar les obres en les vies d'accés al Principat. Hi ha molts condicionants, segur, que han propiciat aquesta situació com poden ser, entre d'altres, la identitat cultural compartida o la proximitat i els vincles transfronterers que han pesat més pel costat català que pel de l'Arieja, però també és just reconèixer que uns han fet més que els altres perquè les vies de comunicació terrestre fossin accessibles i modernes. El que no ens podran dir és que des d'Andorra no haguem reclamat una i altra vegada la necessitat de fer nets els camins que uneixen el Principat amb França, fer-los transitables, més i millor, o d'accelerar aquelles obres que s'han iniciat fa anys i els costa acabar-se.

Probablement Macron sap que aquest és un dels principals cavalls de batalla perquè pugui fer-se viable la resta, com l'enfortiment del sistema educatiu francès, unes bones relacions econòmiques entre els diferents agents d'un i altre estat i un intercanvi cultural intens. La seva visita, que molts analistes han coincidit a equiparar a la de De Gaulle (1967) o la primera de Mitterrand (1986), i les seves promeses obren un fil d'esperança perquè en la propera dècada puguem començar a veure un gir cap al nord que ens enriqueixi com a societat.