Un altre món, però també és Andorra

Llegia la setmana passada en aquest diari que un percentatge molt elevat dels establiments del Pas de la Casa retolen exclusivament en francès, concretament el 46%! Certament em sembla una barbaritat i, per dir-ho d’alguna manera, una falta de respecte amb la llengua pròpia del nostre país. Però la veritat és que és complicat fer polítiques de normalització lingüística en un lloc tan singular com el Pas de la Casa. El Pas és Andorra, això és indubtable, però també és indubtable que el Pas és un lloc diferent.

És a les Valls d’Andorra però en una vall que res té a veure amb els dos Valires, una vall que si ens endinsem en ella no anem a parar al Segre sinó que arribarem a Foix i a Tolosa, i una vall orientada a França.

Un lloc que ha crescut sense cap mena de planificació i que fa un segle amb prou feines hi havia una casa, la que dóna nom al mateix poble. Podem trobar gent que tingui arrels de generacions a Escaldes, a Andorra, a Sant Julià, a l’Aldosa, a Pal, però pocs habitants del Pas de la Casa tenen arrels en més de tres generacions enrere, per no dir dues. Un poble que ha crescut de forma ràpida, no planificada, orientat a França i amb gent de llocs molt diferents.

Un lloc curiós. És cert que, a la vista de l’estadística que comentem sobre la retolació als establiments comercials, el Pas ha viscut d’esquenes a la llengua i la cultura del país. Però també cal dir que Andorra ha viscut d’esquenes al Pas. Els andorrans, de tot arreu, no només els encampadans, hem viscut d’esquenes al Pas i quan ens hi hem apropat ha estat per treure’n profit i tornar-nos-en a oblidar. I sí, clar que hem de ser exigents amb la normalització lingüística, amb els comerços i amb els qui hi viuen. Andorra pot exigir, i ha d’exigir, un comportament, diguem-ne, més andorrà.

Però Andorra per a poder exigir ha de donar. Perquè jo crec que sovint el Pas de la Casa viu sota la síndrome de l’abandó. Jo sóc el primer crític amb el Pas, però quan hi penso fredament, al Pas li dec coses molt importants a la meva vida: els meus pares es van conèixer al Pas, vaig tenir la meva primera feina com a monitor d’esquí, els meus fills també deuen en part la vida al Pas, doncs és allà on vaig conèixer la seva mare, hi vaig aprendre a esquiar, ...i podria continuar amb moltes més coses. Sí, hem d’andorranitzar el Pas, cal que s’hi normalitzi la llengua del país, com no pot ser d’una altra manera, però també hem de ser agraïts i donar més a un lloc que també és Andorra i que aporta al país.