No acomiadeu la informació

A diferència d'Andorra, on les mesures de desconfinament gairebé no tenen detractors, a Espanya no hi ha cap nova notícia que no provoqui un petit terratrèmol en mitjans de comunicació, xarxes socials i converses al carrer. El protocol andorrà ha demostrat una estratègia d'acció que ha situat el Principat com a un dels exemples a seguir. Aquesta setmana, fins i tot, s'ha anunciat que tan aviat com es pugui es trauran les mesures de protecció de seguretat que resten.

No és el cas del país veí, on la manca de transparència, les ordres i contraordres i la sensació que el timó només és comandat a base de batzegades, provoca una situació de perpètua desinformació i dubtes entre la població. Són de tal magnitud les incongruències que, mentre els carrers ja són plens a qualsevol hora del dia, els fotògrafs que cobrien els partits de futbol professional no podran accedir als estadis quan es reprengui la competició per qüestions de seguretat pel coronavirus -quan s'ha escrit aquest article encara era així-.

Davant la diversitat de normatives i les diferents vares de mesurar que s'apliquen a la ciutadania, la premsa sempre és qui en surt més perjudicada. L'exemple dels fotògrafs esportius pot semblar de poca importància degut al moment que ens està tocant viure, però és simptomàtic. Toca de ple els drets laborals i econòmics dels fotògrafs, però també amenaça de ple la pluralitat informativa.

Són molts els exemples que demostren que la premsa és, no només necessària, sinó imprescindible. Sense anar més lluny, i només per citar alguns casos, sense els fotògrafs -i també incloc els operadors de càmera dels programes informatius televisius- no haguérem pogut conèixer la realitat dels que més han patit durant el confinament. No entendríem la magnitud de les protestes pel tancament de la fàbrica Nissan. I sobretot no tindríem accés informatiu a què succeeix a l'altra punta del món.

Des de fa uns dies Minneapolis protagonitza una de les protestes contra els cossos policials nord-americans més ferotges que es recorden. No són les primeres i tenen com a mare de tots els ous els abusos policials contra les minories, en aquest cas contra els afroamericans. Sempre ens costa donar la importància que es mereix als fets que ocorren lluny de les nostres fronteres. Cap exemple ho demostra de millor manera que el retorn de la lliga de futbol. Des que s'ha anunciat els mitjans en van plens. Mentre que les informacions sobre Minneapolis -i les altres ciutats que s'han sumat a les protestes- queden en un segon pla.

Els pocs moments que prenen rellevància és gràcies a fotografies o imatges que ens arriben. Acostumen a ser instantànies molt potents visualment i que destaquen enmig de la voràgine de les xarxes. Aquest és el verdader poder de la fotografia. És, a priori, més fàcil de consumir que un text i molt més fàcil d'entendre, també a priori, el què passa. És el mateix que va passar amb les revoltes de Hong Kong: sense les imatges que ens van arribar mai haguéssim conegut la seva lluita ni ens haguéssim solidaritzat amb les seves peticions.

Si, a poc a poc, anem conscienciant-nos de què passa arreu és perquè en un primer moment ens n'arriben imatges. És imprescindible salvaguardar la llibertat i pluralitat informativa. Això va des de no detenir periodistes de la CNN en ple directe, passant per no vetar cap mitjà en cap acte o esdeveniment, fins a invertir en periodisme per tal de no haver d'acomiadar treballadors.