Normalitzant la substitució

Dècades enrere més d’un es preguntava com podia ser que els dos diaris amb més tirada i més lectors de Catalunya, com eren El Periódico de Catalunya (actualment senzillament anomenat El Periódico) i La Vanguardia, se seguissin editant en castellà. Això, malgrat la recuperació de l’oficialitat del català i l’avenç de la normalització de la llengua pròpia de Catalunya. És per això que tan ben rebuda va ser la notícia del llançament de l’edició en català del primer l’octubre del 1997 i del segon, més tard, el 3 de maig de 2011.

Cap dels dos mitjans ha optat per quedar-se amb una sola edició. D’una banda, tots dos rotatius se segueixen escrivint majoritàriament en castellà i a posteriori s’adapten. A més, les vendes dels exemplars en castellà no superen les dels exemplars en llengua pròpia, ja sigui perquè el públic és majoritàriament castellanoparlant o perquè són animals de costums, com passa amb moltes coses. De fet, La Vanguardia mai ha acabat traient una versió digital en català.

M’atreveixo a afirmar que, ben possiblement, aquesta fita del 2011 pot ben representar el clímax del catalanisme lingüístic. De fet, al final del 2010 naixia el diari ARA, ampliant l’oferta d’àmbit nacional en català. Nació Digital consolida l’expansió territorial amb l’entrada de Salvador Cot a la direcció i el mateix 2011 8tv feia la gran aposta per constituir-se com a veritable competència de TV3 amb el desembarcament de Josep Cuní amb 8 al dia. I quan es parla de clímax, és perquè després ve una davallada.

No sabria quan marcar la data d’inici d’aquesta davallada, però des de fa temps se’n noten els símptomes. Un és l’augment progressiu de la presència del castellà als guions i en boca dels col·laboradors de TV3 i Catalunya Ràdio. Però un factor especialment gràfic d’aquesta marxa enrere és, en contra del que havíem vist amb La Vanguardia i El Periódico, la creació de versions en castellà de diaris digitals catalans. Per exemple, l’ARA o El Nacional. Això és especialment preocupant perquè posa en evidència que, mentre temps enrere es feien esforços per ampliar l’oferta en català, ara aquests esforços es dediquen al castellà i, a sobre, qui els hi dedica són mitjans nostrats que segurament reben ingressos gràcies a lectors militants de la llengua catalana.

Si algú em demostra el contrari li acceptaré les dades i li agrairé, però em costa d’entendre que aquesta estratègia pugui aportar cap gran cabal nou de lectors a aquests mitjans. Primer, perquè l’oferta en castellà existeix i és completa. I, segon, perquè tots sabem que qui llegeix mitjans com l’ARA, El Nacional i també Vilaweb o el Punt Avui és per la línia editorial catalanocèntrica i perquè són en català. I, paral·lelament, vull pensar que la immersió lingüística de les escoles ha capacitat la població castellanoparlant de Catalunya per poder llegir i comprendre la premsa en català.

Tot plegat és una mostra més de com va creixent la bilingualització dels usos lingüístics de Catalunya, seguint els passos d’altres territoris com el País Valencià. Amb això, cal que no oblidem que tots els experts apunten que el bilingüisme és, fet i fet, un pas cap a la substitució lingüística. Per tant, normalitzant el bilingüisme, anem normalitzant la substitució progressiva però constant i sòlida del català pel castellà.