Pànic acústic

Les versions acústiques dels grans èxits de la música es propaguen com els virus a l'oficina. Estan a tot arreu com els candidats a les eleccions que venen. Sonen a les cafeteries, a la sala d'espera del dentista, i al programa de Bertín Osborne per perfumar la nostra rutina com la fragància de les botigues Stradivarius i les canten personatges que semblen haver-se escapat d'una pel·lícula de Wes Anderson.

Són les típiques cançons que no farien sortir mai la marmota Phil del seu cau. Promouen un concert benèfic de versions acústiques a la frontera de Veneçuela i se supera el rècord de veneçolans que van fugir a Colòmbia després del que van oferir Alejandro Sanz i Miguel Bosé. Només hi ha un horror comparable al d'una versió acústica i és que algú, aliè al món mèdic, tafanegi el meu històrial clínic.

La parada dels monstres compta amb Carla Bruni maltractant AC/DC i Annie B Sweet fent apologia del terrorisme amb la seva ensucrada 'Take on me' del grup noruec a-Ha en un anunci de McDonald's. El moment vinent de pànic que viurà la humanitat serà la publicació del disc rock 'Saranghae Forever' del grup de música cristiana Flos Mariae, format per devoció i promesa a la Verge Maria, unes noies que deixen els antiavortistes, els Legionarios de Cristo i els neocatecumenals a l'alçada dels personatges de Pocoyó.

Les maleïdes versions acústiques acompanyen ara els anuncis de iogurts, cotxes o colònies perquè queden bé en qualsevol lloc com els pòsters del Che Guevara o els lloms dels llibres falsos. Hi ha excepcions on la còpia és millor que l'original com el Kurt Cobain de 'The man who sold the world' de Bowie. És una cosa tan genial com el Manolo García. Encara que el d'Escaldes-Engordany sigui un concert acústic.