La paraula que no tenim

Sobre Donald Trump n’hem sentit de tots colors. Idees esfereïdores com ara el fet de suggerir disparar a les cames dels que intenten passar la frontera amb Mèxic, la coneguda i popular proposta de construir un mur electrificat o la terrible pensada de fer un fossar amb caimans i serps. No, crec que en català no tenim cap paraula per definir una persona d’aquesta índole. Així com tampoc no hi ha paraula per traduir ‘whistleblower’, un concepte que de ben segur que Trump agrairia que tampoc no existís en anglès.

Si haguéssim de traduir literalment ‘whistleblower’ en català, el terme que més s’hi acostaria seria ‘informant’. Als EUA, des de 1998, hi ha una llei que permet als treballadors dels serveis d’intel·ligència ‘fer revelacions de forma protegida’ quan descobreixen irregularitats o abusos de poder. De fet, William Safire al Political Dictionari, defineix ‘whistleblower’ com ‘un treballador del govern que ‘va al públic’ amb queixes de mala gestió o corrupció en la seva agència’. Safire situa l’origen del mot als anys 70, a l’època dels Papers de Pentàgon i el Watergate. Explica que abans d’usar ‘whistle-blower’ –en sentit literal ‘el que toca el xiulet’– hi havia la paraula ‘whistler’, que vol dir ‘xivato’; en canvi, ‘whistleblower’ defineix un servidor públic que arrisca la feina perquè surti a la llum un escàndol’. Per tant, el terme que es va encunyar dignifica els que delaten una mala praxi.

Com dèiem, en català és un concepte força difícil de traduir perquè ‘informant’, ‘filtrador’ o ‘delator’ són paraules amb connotacions negatives. Sembla que l’honor va molt lligat a la paraula i a la fidelitat. De fet, a l’escola ja des de petits els ‘acusetes’ estan mal vistos perquè traeixen el grup; a les presons diuen que mai es perdona un ‘xivato’; i sembla que la cosa ve de ben antic perquè el personatge de la Bíblia que té una càrrega més negativa és Judes, el traïdor.

Però malgrat que no ens agradin els ‘bocamolls’, ni els ‘bocafluixos’, ni els ‘llenguallargs’, la premsa viu dels ‘filtradors’ i en el fons tots som uns xafarders empedreïts i fem córrer la informació als quatre vents, això sí, sempre amb discreció –bé, això és el que creiem–. El rum-rum fa que la informació s’estrafaci i acabem jugant massa sovint al joc del telèfon de manera involuntària però conscients que les hipèrboles ens fascinen!

Ara bé, de vegades alertar d’una conducta reprovable pot ser positiu en clau social i en aquests casos, quan l’agent és un ‘whistleblower’, no només no tenim paraula, sinó que tampoc tenim empara. No es tracta d’assenyalar-nos i deixar-nos en evidència per petites infraccions que cometem tots però sí que cal poder desvelar trames de corrupció. A Andorra hi ha el compte de Twitter @DenunciaAndorra que pública fotos amb mostres d’incivisme poder construir entre tots un país millor. Què bé, oi? La idea és bonica, però la paraula no, perquè el terme ‘denúncia’ ens fa sentir culpables de fer una cosa mal feta. No ens enganyem, el nom fa la cosa... i per fer-la necessitem una paraula amb connotacions positives. Mentre Trump intenta carregar-se la bona reputació del terme ‘whistleblower’ acusant d’espies els funcionaris que fan públiques les irregularitats del seu Govern, nosaltres potser hauríem de cercar la paraula que no tenim. Perquè al cap i a la fi la és així com es mesura la bona salut democràtica d’un país.