Pedra seca

He fet una paret. L’he refeta, per ser més precisos. Aguanta un petit camí i un rec. Un bon dia, a l’estiu, va dir que prou i el mur es va esventrar, i va deixar un bonic forat de tres metres de llarg. Un troc, en diuen aquí, una portella. Una petita porció del patrimoni mundial se’n va anar a fer punyetes. Però què coi. Mai por. Si s’ha de refer, es refà. Vaig demanar consell als savis del lloc i vaig comprar una pila de llibres. Fins i tot un amic irlandès em va regalar la bíblia escocesa de la pedra seca. Tots, cadascú amb el seu estil, diuen el mateix. Les pedres s’han de lligar bé, no han de ballar, es falquen pel darrere, s’han de col·locar més o menys aliniades, de tant en tant se n’ha de posar una transversal per assegurar l’estabilitat. Faves comptades: és el sentit comú aplicat a la més ancestral de les tècniques de construcció, el triomf de la massa i la gravetat. Naturalment, a l’hora de la veritat no és tan fàcil. Les pedres pesen, tenen formes capricioses, n’hi ha que es resisteixen a ser encaixades, intentar aixecar filades que vagin dretes és una quimera. Aquest trencaclosques tridimensional és, en contrapartida, un fenomenal exercici zen, de neteja interior, un mètode (que funciona!) de relativització de les misèries del món, que són moltes i de molt diversa mena. I si l’he feta prou bé (i voldria creure que sí) aguantarà una temporada espero que llarga, i s’acabarà fonent amb els panys de mur que ja hi havia abans i que no sé qui va aixecar. I, quan vulgui tornar a caure, que jo ja no ho vegi i, si pot ser, algú es dediqui a tornar-la a refer.