El plaer de l'objectiu

Ja en van sis. Mes i mig de confinament i a voltes sembla que no haguem conegut cap altra realitat a la nostra vida. A voltes, però, les parets ens cauen al damunt i els metres quadrats que delimiten la nostra nova llibertat es fan tan petits que arribem a oblidar que hi ha qui passa aquest mal tràngol en una habitació compartida. Hi ha dies bons i dies dolents. Jornades que passen volant i que, durant uns breus moments que donen vida, s'aproximen a la perillosa sensació d'estar-hi acostumats. Per contra hi ha moments en què la nit no acaba d'arribar mai. Les hores es fan més feixugues que les llargues migdiades d'agost i el temps sembla aturat entre les anades i vingudes de la cuina a la finestra i a la inversa.

Ja hem sobreviscut —més o menys folls— a sis setmanes tancats. Diversos caps de setmana enyorant la vulgaritat d'un vermut al sol i a un Sant Jordi telemàtic. Possiblement això últim sigui el que faci més mal. El dia en què la frase 'els carrers seran sempre nostres' pren més sentit. La diada de totes i tots. De sortir de casa pel simple plaer de deixar-se anar entre paradetes de llibres. Aquell màgic moment en què els nervis de no saber quin llibre regalar només el suporta la rosa que portem a la mà. Expectant per conèixer quina persona serà l'afortunada de rebre-la.

Però per molt mal que ens faci haver perdut el dia més màgic de l'any entre quatre parets i la mirada fixa en els innombrables directes d'Instagram i a les infinites recomanacions que s'encavalcaven a Twitter, el més dolorós és el matí següent. La vida, diuen, és allò que succeeix mentre un buscar complir els seus objectius. Per tant, sense meta no hi ha vida. No entraré en la discussió entre Karl Marx i el gran Pepe Rubianes sobre si el treball dignifica o no. Tampoc mencionarem aquí, Déu mos guard, de citar la frase en què Rubianes desitjava que Marx fos penjat de les parts nobles a un ventilador. Gira que gira.

Malgrat tot, i sense anar en contra mai d’en Pepe, el que és innegable és que sense un objectiu ens perdem entre bambolines i mai arribem a l'escenari per actuar. El dia de Sant Jordi va ser un dia més de treball pels qui encara poden feinejar, encara que sigui telemàticament. Potser la queixa que més forta va elevar-se dels seus llavis va ser la remembrança del Sant Jordi passat, quan van poder sortir de l’oficina i donar un volt per la plaça del poble abans que es fes fosc.

Ara bé, pels qui han vist com els seus respectius sectors laborals han quedat totalment aturats, la diada va ser un oasi enmig d'un desert ple d'arenes movedisses. Ens va permetre no sentir-nos culpables per vaguejar digitalment entre xerrades, recomanacions i entrevistes amb autors. El que més patiment i angoixa genera és anar-se'n a dormir un 23 d'abril i comprendre que encara queden molts dies per tornar a viure una jornada excepcional. Llevar-se el 24 sense un objectiu clar es fa carregós a més no poder.