Jo no sé que coi ens està passant. És cert que enguany no hi ha hagut prou ceps i rovellons, perquè ens ha plogut tard i malament (els fredolics no compten). Però la collita literària d’aquesta tardor tan hivernal que tenim és un fenomen que ens hauria de fer reflexionar. Aquestes darreres setmanes hem de fer mans i mànigues per conciliar vida professional i familiar (i si algú encara té forces per mantenir-ne una altra encara pitjor) i trobar temps per anar (o tenir una coartada real, que sigui a la vegada sòlida i demostrable) a les presentacions de llibres de tants amics com publiquen. Passa una mica com fan aquells malabaristes xinesos que col·loquen una munió de plats dalt d’una canya (i els fan rodar) i han de vigilar que no se n’aturi cap: no hi ha ni dimarts ni dijous ni dimecres ni dia hàbil sense la posada de llarg d’alguna obra, imprescindible, liminar, totxos que, mica a mica, van aixecant filades en el mur literari d’un país que ja es fa dir sí senyor. La Teresa Colom, el David Gàlvez, l’Àlvar Valls, la Susana Ginesta, l’Iñaki Rubio (en qualitat de prologuista de la traducció de l’argentina novel·la de la Nerea Liebre) i potser d’altres que em deixo, no pas per malícia, ans per pura ignorància i perquè no es pot ser eremita i arribar a tot arreu. Si ara, massa lluny de la reentrée i amb una temporada de Nadal encara indefinida, estem així d’atabalats, el mes d’abril, la vigília de Sant Jordi, serà com un Bagdad bombardejat per Bush lo pare. Que Déu, en la seva infinita misericòrdia, ens empari.