Les porres

Seria l’any setanta-set o setanta-vuit, compto. Tenia, per tant, tretze o catorze anys. Era a Tarragona, on vivia la meva germana gran que s’acabava de casar. Passejava amb el Jaume, el meu cunyat, cap a casa. De sobte, en creuar la cantonada que ens portava a la Rambla Nova, i sense que hi hagués hagut cap indici de res, vam trobar-nos al mig d’una manifestació. Hi havia un grup de policies –els cèlebres grisos– que repartien llenya als manifestants amb una fúria animal. Tenien porres llargues, de tres pams, i les utilitzaven amb gran precisió, producte d’una llarga pràctica. Recordo l’escena sense so, com en una pel·lícula muda, potser per oblidar els crits de dolor dels joves, que, estesos a terra, rebien de valent. Des de llavors he tingut por a les manifestacions. A totes a les que he anat he esperat la irrupció d’aquells grisos amb casc de motorista, disposats a pegar-me. I recordo el neguit que em feia un nus a l’estòmac, aquella tarda de l’u d’octubre del disset, esperant l’arribada dels bàrbars a la plaça de les Monges de la Seu. Ara veig, amb un sentiment de ràbia i impotència, les escenes que arriben des de Barcelona, des de tantes altres ciutats catalanes. I penso en els andorrans del 1888, en la revolta dels joves del 1933, en els que es manifesten avui per totes les causes –les guanyades i les perdudes–, en tots els valents que han combatut, al llarg de la història, la inèrcia del poder posant-hi el cos i la dignitat.