El principi de l’acumulació infinita (de llibres)

Descobrir i rodar llibreries és un esport que ni la segona onada pandèmica no ens ha arrabassat de les mans. M’encanta. Un aparador a vessar de lectures seleccionades és l'únic lloc on em permeto dibuixar un somriure en lloc d’una ganyota, quan veig que cal fer cua per entrar. M’emociona que funcionin bé les llibreries de barri i que la gent els segueixi fent confiança bufi el vent que bufi i soni com soni la bossa.

Les llibreteres se senten a gust entre metàfores i frases fetes, entre haikus i finals oberts. Es nota. I què és sinó amor el que vessen quan treuen un volum de la prestatgeria per recomanar-te’l. Imprescindible, et diran, amb guspires als ulls. I, tu i jo, nosaltres, contagiades de passió, amb pessigolleig al ventre, amb tota probabilitat, li farem cas.

I jo em pregunto, totes les persones que hi entren i sucumbeixen són lectores?

Hi ha una part de 'postureo', diria, clientela que entra i saluda i xafardeja la secció de novetats per fer posat d’estar al dia a la següent videotrucada. I hi ha també, segurament, part de militància. Clientela que entra i compra simplement per donar suport, perquè no volen que desapareguin aquestes petites joies que fan més amable el paisatge de la nostra illa de cases.

També n’hi ha de patològics. Som qui cedim, sens remei i amb poca culpa, al plaer i al perill que representa posar els peus en un d’aquests temples de lletra escrita. Ho fem a consciència, per vici. Que diu que n’han obert una de nova! Falta gent per a anar a inaugurar-la. Però amb cura que les altres, a les que som fidels des de sempre, no se’n ressentin. Res a fer, les consentim a totes.

El síndrome de comprar més llibres dels que són possibles de llegir en tota una vida. Ni que no féssim res més. Tant anticapitalistes com vulguis, el principi d’acumulació infinita no es critica si s’aplica a novel·les, assajos, memòries i reculls de contes.

Al Japó són habilíssims en donar nom a totes les coses. I aquesta emoció d’acumular compulsivament futures lectures, de materialitzar en un llom dins la bossa de paper el feliç moment que endevinem al sofà, la manta, i les pàgines entre les mans, tot i que mai no arribi a succeir, l’han batejat com a Tsundoku.

Els llibres a casa fan bonic, fan caliu, funcionen bé com a fons per tot tipus de zooms, i es deixen mimar quan els hi treus la pols. A més, permeten convertir en engrescadores, tardes tedioses de diumenge. Els ordenem ara per tema, per procedència de l’autora, per colors? Els llibres acompanyen, son històries en moviment, promeses de viatge.

A banda d’exercitar cames recorrent llibreries i omplint buits a les lleixes també hi ha un altre bon vici que al Japó, òbviament, també han batejat. Dokusho, que significa, bàsicament (i ja que els tens), llegir llibres. Dokusho, doncs, i bones festes.