Pròxima estació: Andorra International Airport

A ningú li pot passar inadvertit que el debat sobre l’impuls de determinades infraestructures públiques està més obert que mai. Està clar que temes com heliport, estació d’autobusos, aeroport de la Seu, variant de Sant Julià, edifici The Cloud, entre d’altres, han generat conflictes, discrepàncies, frustracions i sobretot, en alguns casos, sensació de fracàs com a resultat final. I és clar, si volem redreçar la situació ens veiem obligats a preguntar-nos què ha fallat? Més enllà de les explicacions que es puguin donar des de la tribuna política, que ja coneixem, m’agradaria fer la meva particular reflexió al respecte.

Andorra és un país petit en extensió i població. Aparentment tal circumstància ens fa vulnerables davant dels gegants que ens envolten. Ara bé, quan es tracta de debatre socialment, vull creure que ha de ser més fàcil arribar a 80.000 ciutadans que a 40 milions. En aquest sentit, humilment crec que hem errat alhora d’impulsar determinats projectes induïts pels automatismes de governança clàssics i obviant la necessitat de cercar la complicitat dels agents socials, econòmics i de la ciutadania en general. És clar, després arriben els malentesos, les mobilitzacions socials i el bloqueig de determinades infraestructures que potser tenen una importància vital pel país però que una immensa majoria de ciutadans ignoren el perquè, justament per no haver estat consultats i informats.

D'aquí a uns mesos, quan comencem la cursa política, uns i altres, els que aspirin a governar, s’esforçaran en arribar al màxim de població votant possible per tal de fer valdre les seves tesis i programes i quan s’hagin imposat i facin govern, tornarem als “automatismes” de sempre, i fins d’aquí a quatre anys aquesta democràcia clàssica, antiga diria jo, no tornarà a activar-se. És més que evident que aquesta és la millor fórmula per a què la desafecció política i social guanyi terreny i si no atents als resultats de les properes eleccions en clau de participació. Fem apostes?

Encara estem a temps però d’invertir el procés. La primer premissa és que som pocs: 80.000. La possibilitat d’arribar a tots i de comunicar entre tots no hauria de ser tan difícil. A partir d’aquesta idea, pensem en com estem dividits. 35.000 andorrans i 45.000 d’altres nacionalitats, tots ells però residents i ciutadans del país. Se’ns diu que els governants governen per a tots, molt bé, però realment aquests 80.000 en general ho senten així?

Si ara féssim una enquesta us asseguro que una part important de la ciutadania confirmaria la desafecció, en cas de votants andorrans, i el desinterès per part de la resta de ciutadans sense dret a vot. Potser que ens plantegem doncs si a Andorra hi ha Democràcia o democràcia. La meva opinió és que no ens podem conformar amb aquesta democràcia obsoleta i allunyada de la població real, de la ciutadania que viu, treballa, interactua al nostre país. Perquè no som una mica disruptius i trenquem les regles del joc habituals i desfasades i donem a la democràcia l’oportunitat de convertir-se en Democràcia real, efectiva i participativa?

Es tracta de fer participar a la població de les decisions que després els han d’afectar en positiu. A priori, hi ha més possibilitats que aconseguim que els escèptics, aquells que s’han autoexclòs dels processos democràtics actuals, tornin a implicar-s’hi, i que els residents que encara no voten, s’impliquin també i els hi desperti a molts d’ells el sentiment, avui adormit, d’algun dia esdevenir nacionals andorrans.

Al final els mecanismes participatius ja van ser la base del procés Marca Andorra informant i consultant a la població per tal que ens ajudés a construir un model de marca país en consonància amb l’opinió majoritària de la ciutadania. Per què no fer-ho igual en qualsevol altre tema d’interès general?

Tothom sembla estar d’acord en què si Andorra vol sobreviure en aquest competitiu món en el que estem immersos, si vol que la seva economia basada en el futur turisme, en els futurs inversors o en els futurs projectes de desenvolupament a tots els nivells, creixi i assoleixi el tan anhelat èxit, hem d’impulsar una millora substancial de les nostres infraestructures públiques, especialment aquelles que ens comuniquen amb el món.

Es parla de comunicar-nos amb Espanya i França via tren. És clar que sí! Una idea esplèndida. No hi ha res impossible. Tot depèn del paper que juguem amb els actors internacionals amb capacitat decisòria. El mateix passa amb l’aeroport, estigui a la Seu o dins del nostre territori. Fonamental és clar però, i la població, la ciutadania d’Andorra no mereix que li expliquem bé això? La veritable repercussió que tals canvis aportarien a les seves vides? Saben els que treballen a l’administració, als comerços, a la banca, a la construcció, a l’hostaleria, a la indústria, al transport, a la pagesia i la ramaderia, com influiria en les seves vides, en la seva economia i el seu poder adquisitiu, la millora del país a través del desenvolupament de les comunicacions per terra o per aire?

A nivell d’organitzacions empresarials ja s’hi comença a treballar en aquesta hipòtesi. Diguem-ne que de nou, i després de l’experiència Marca Andorra, sembla que la iniciativa privada pot tornar a arremangar-se i fer un treball d’anàlisi primer i d’informació a la ciutadania després que derivi en un projecte o projectes que puguin ser a posteriori desenvolupats des de noves taules público-privades.

Per tant, el títol de l’article no té perquè semblar broma, doncs amb una mica d’imaginació puc visualitzar un futur tren que arribi de França i tingui parada a un aeroport andorrà construït al nord del país o un tren que arribi d’Espanya i tingui parada a l'aeroport de la Seu i després continuï creuant Andorra. Ara bé, comencem per informar a la població i que la seva complicitat i aprovació sigui l’estació d’origen. Després vindran els governants, potser fins i tot Europa hi tindrà quelcom a dir, però el més important és fer valdre allò que la sobirania resideix en el poble i que la nostra sigui una Democràcia amb majúscula, amb una ciutadania participativa i compromesa.