Aquells que ja no hi són

Ha estat el platet amb què ens hem menjat les postres el dia de Nadal, un platet amb rivet daurat i un enorme escamarlà estampat, que m’ha fet pensar en aquells que ja no hi són. Quan tots ells hi eren, l’ús de la vaixella era més ortodox: els platets amb escamarlans es reservaven per a l’aperitiu i no s’utilitzaven pas per a un tall de pastís sense gluten ni lactosa. Aleshores mitja família ja devia ser intolerant, però no ho sabíem i, per tant, tothom menjava neules i torrons dels de tota la vida. Els mals de panxa, és clar, anaven sols i els atribuïem als excessos. M’he preguntat a qui li havia tocat, en àpats anteriors, el platet que avui he tingut jo. A l’avi? A la iaia? Al meu pare? O potser el destí ha volgut que just aquell plat no hagi passat mai per cap de les mans que enyoro? Pot ser que un plat amb el dibuix d’un escamarlà es converteixi en el vincle físic, palpable, amb aquelles festes que el temps m’ha anat prenent? Reconec que un plat amb un escamarlà enorme és menys poètic que la xocolatera de porcellana blanca de la Care Santos, però no he pogut evitar l’associació.

M’entristeixen aquests dies en què ens reunim amb la família i m’adono que la família ja no és la mateixa. Miro una fotografia que no em sembla tan vella si no fos per l’ortodòncia que em deforma els llavis. L’avi és a punt de dir alguna cosa i en el meu cap, només en el meu cap, és tan viu avui com fa vint anys. Li faig un petó a través del vidre del marc. Auld lang syne. Fa molt i molt temps.

Alguns vam tenir molta sort quan vam néixer on vam néixer. Quanta raó que té la Noe quan diu que Jesús mor cada setmana en una pastera al Mediterrani. A alguns, l’alegria amb què vivíem aquestes dates ens va venir regalada. Ara, per no deixar-nos endur per la nostàlgia, haurem de trobar nous sentits a velles celebracions o simplement redescobrir el fil que les uneix totes, les presents i les passades: l’amor a aquells que ja no hi són, l’amor a aquells que, per fortuna, tenim al nostre costat.