El camí de canal de Ransol: des de les Pardines fins a Sant Miquel de Prats

El dia que us escric ens ha tornat a sorprendre amb aiguaneu, just quan ens semblava que, finalment, havia arribat la primavera, amb tota la verdor dels prats i tendres flors. El despertar de la natura a la muntanya és tan bonic com la pulcritud dels paisatges nevats. Els rius, grisos i torrentosos, baixen amb força violenta. Així, un dissabte nuvolat de finals d’abril vam decidir fer una caminada que la resta de la família ja coneixia bé i ens havia recomanat diverses vegades: la part del camí interparroquial que va des de les Pardines fins a l’església de Sant Miquel de Prats i passa per les parròquies d’Encamp i Canillo, per dalt del Santuari de Meritxell, a través d’un petit túnel excavat a la roca i al costat d’uns prats verds, cap a una bonica església de romànic rural. Potser ens ho imaginem però ens sembla interessant fer la comparació entre les dos parròquies al mateix camí. La part de la parròquia d’Encamp és més salvatge, més de pedres grans i precipicis a la vora, amb uns cartells que ens adverteixen que estem a la vora de la Cadira dels Dimonis (sóc una enamorada de les al·lusions demoníaques de la topografia andorrana). La part de la parròquia de Canillo, més pentinada, amb uns miradors còmodes i una multitud de cartells que ens inculquen el coneixement de la flora local.

Havíem confiat que, un cop arribats a les Pardines per la carretera dels Cortals, la continuació del camí interparroquial seria molt fàcil de trobar, i vam acabar fent un parell de voltes pel costat de les Pardines preguntant-nos quin dels camins ens portaria a Prats. En realitat, és el que es troba a uns 500 metres del camí de les Pardines, al costat esquerre. El que m’havia confós és que el cartell deia, en lletres grans, “El camí de canal de Ransol a Engolasters”, i vaig pensar, automàticament mirant la última paraula de la frase, que era un itinerari que venia de Ransol i em portaria a Engolasters. De seguida, però, ens vam adonar que era l’únic possible “Camí de Canal”; a més a més, una mica més avall, en lletres quasi igual de grans, posava “Prats”. I, a sota, hi ha una fletxa que posa: “Accés a Camí d’evacuació. Funicamp”. Vam aparcar allà mateix, a la corba, però també hi ha lloc per aparcar al costat dret de la carretera.

Els primers metres, el camí es ample i passa al costat d’una casa particular. De seguida, però, es fa més estret i entrem en un bosc de pins. El caminet fa una mica de baixada, i després continua pujant i baixant, de manera que el desnivell total acumulat al final de l’excursió, tant de pujada com de baixada, arriba a 197 metres. Al cap de poc, travessem el riu dels Cortals per un pont de fusta, i continuem, entre els pins i els boixos, per un sender estret, admirant les magnífiques vistes. Nosaltres, que ens movem a velocitat d’uns tres quilòmetres per hora i escaig, arribem a la frontera entre les parròquies, marcada per un cartell “Torrent Pregó. ‘Límit de Parròquia’ Canillo – Encamp”, en trenta minuts, i a l’església de Sant Miquel de Prats, en una hora quinze minuts. A quasi una hora de camí, trobem el lloc de descans més bonic, un banc de fusta per seure i gaudir de les vistes del Casamanya i del mirador del Roc del Quer. Tots els blocaires asseguren que al llarg de la ruta, es poden trobar un munt de maduixeres, però ara no és temporada de maduixes.

Vam fer l’excursió completa, des del començament fins al final, en 2 hores 25 minuts. No és un camí tan pla com el de les Pardines (no us hi aventureu amb un cotxet de bebès ni amb una bicicleta, a no ser que sigueu uns grans professionals de la BTT), però és raonablement fàcil per a caminants amb calçat adequat i capacitat raonable de fer 7.6 km a peu. Ja arribem al mes de maig, mes quan se solen començar les excursions en alta muntanya. Avui, però, la muntanya està emboirada i hi ha neu als llocs on havíem passat fa dos dies. Per tant, tot i que no és pas cap lloc perillós ni difícil, potser us recomanaria esperar una setmaneta abans de fer la ruta. Diu la meva filla que aquest any, l’estiu no té ganes de venir.EndFragment