El Rec del Solà

Ja se’ns apropa el final de la tardor, ja deu fer fred a la vora dels llacs. Avui us proposo fer una ruta urbana. És una passejada molt bonica que no té cap dificultat, especialment si s’agafa des de l’aparcament del col·legi Sant Ermengol i en direcció a Santa Coloma (cap al sud), ja que en aquest cas no té pràcticament res de desnivell: és horitzontal al llarg de tot el recorregut de 4,4 km. És el camí del Rec del Solà, una de les dues vessants de l’Anella Verda d’Andorra la Vella (l’altra vessant és el Rec de l’Obac) i lloc de passeig predilecte de molts habitants d’Andorra.

Si necessito solitud i silenci, calma i ombra, em dirigeixo cap a la dreta del rec, en direcció nord, en paral·lel al Camí Ral de la Massana (si porto botes de muntanya i pals, prefereixo agafar el mateix Camí Ral, més salvatge i autèntic, que du al mateix lloc). Vaig cap allà on el riu Valira del Nord passa engorjat entre altes parets de pedra i densa vegetació de ribera, allà on els traginers d’antany paraven per pregar al seu patró, Sant Antoni Abat. És l’oratori de Sant Antoni de la Grella, originalment romànic i restaurat als anys quaranta quan es van fer els túnels de la carretera general. El 17 de gener s’hi fa la missa solemne seguida pels Encants i repartiment de l’escudella: antigament s’hi portaven a beneir els animals domèstics amb el corretjam guarnit de cintes de colors. S’hi pot veure la captació de l’aigua del rec i el pont romànic de Sant Antoni.

El recorregut que us ofereixo avui, però, és aquell que trio quan necessito veure el sol, berenar als miradors, saludar gent pel camí. Per tant, ens hem de dirigir cap a l’esquerra, on el rec s’orienta vers la Vall d’Andorra la Vella, on canta el gall i creixen els enciams. És un camí empedrat i planer, fàcil i agradable, que tots els blocaires de la web recomanen a les famílies, tot i que jo hi aniria amb compte amb els nens que tenen una tendència de caure als canals de regatge (ja que el canal, tot i ser petit i de poca profunditat, hi és des del 1880 i dóna nom al camí) o tenen por de gossos que, en certs moments del dia, s’hi troben a dotzenes a cada pas. Els qui volen aprendre coses noves sobre el passat i el present del país, hi trobaran panels explicatius de tres itineraris interpretatius: la transformació agrícola de la vall, el creixement i la urbanització de la vall i l’ésser humà i la seva adaptació als riscos naturals. S’hi pot accedir o bé des del col·legi de Sant Ermengol, tal com ja he indicat, o bé pujar-hi per una de les forts pendents que hi duen des del centre d’Andorra la Vella: en aquest últim cas, és més que recomanable portar calçat adequat.

Rec del Solà representa tantes coses que és difícil decidir per on començar a descriure’l. És un refugi dels solitaris, pista d’entrenament dels corredors, lloc de descans dels homes de negocis que hi passegen amb un aire distret, tots solemnes amb la seva corbata i sabates de menjar macarrons. Rec del Solà és on vaig quan necessito estar a l’alçada dels arbres vius, de roures, pollancres, bedolls i alzines, tan diferents dels esquifits arbres decoratius dels carrers comercials i carrers dormitori. És on puc seure als bancs i tocar les roques, tocar l’herba groguenca i fulles seques. És uns dels pocs camins urbans on el ciment i el ferro, el plàstic i el vidre s’han integrat a l’entorn natural com si fossin una extensió natural de la muntanya habitada. L’efecte que ens produeix aquest amalgama de berenadors i hivernacles, patis interiors de cases privades i tarteres amb (o sense) un cartellet “propietat privada”, arbres fruiters i camps de cultiu, cants d’ocellets i el bullici etern de la capital que, des de dal, es veu petita i bonica, és entendridor i curatiu.

A la nit, el camí està il·luminat, així que es pot fer pràcticament a qualsevol hora. No és gaire llarg: d’anada, quan arribo al rètol que indica el final del camí del Rec i el començament del camí del Solà cap al cementiri de Santa Coloma, em sol semblar que me l’havien escurçat des de la última vegada que havia vingut. Això fa que pensi que faré el camí de tornada en 15 minuts, cosa que tampoc resulta certa si no vas corrent, així que de tornada, tot al contrari, em sembla que me l’hagin allargat. En realitat, solc fer el recorregut en 1h 30 minuts aproximadament, a pas lent, incloent-hi el temps que passo asseguda als bancs, berenant o fent fotos.

És un camí amb un angle de vista des del qual l’Andorra urbana es fa estimar. Si, com és el meu cas, l’agafeu des del Pont dels Escalls, pujant per les escales que estan per darrera de l’aparcament del Falgueró, compteu amb un desnivell d’uns 75 metres i una pujada que pot resultar difícil per a persones amb greus deficiències cardíaques i respiratòries i – sobretot de baixada i si ha plogut – a les senyores que portin talons massa alts i estrets (això ho dic per experiència pròpia). Si teniu pensat anar-hi amb algú que correspon a aquestes característiques, porteu-los en cotxe fins al final del carrer de les Canals. A partir d’allí, és fàcil per a tots.