La recepta del desastre
Andorra la VellaLes eleccions generals són a tocar; encara no tenim data, tot i això, sembla que seran més aviat que tard. Mentrestant, el panorama social està cada vegada més enrarit. Els preus dels habitatges, pels núvols, els combustibles són més barats a Espanya que al Principat -encara grinyola dir-ho-, la precarietat laboral és a l'ordre del dia, el salari mínim que puja a passes d'un nadó, i una llarga llista d'ingredients per a la recepta del desastre que auguren els més pessimistes, temen els més prudents i segurament aprofitaran els més desvergonyits.
Un profund descontentament social, combinat amb una crisi econòmica, amanit amb una bona dosi de desencant per 'La política' i marinat amb una forta desigualtat, és la recepta ideal perquè es cuinin i quallin projectes perillosos, populistes i extremistes. A França, els està costant Déu i ajuda mantenir a ratlla aquestes propostes; a Espanya, guanya terreny cada dia que passa, i a Andorra, la bèstia camina agotzonada entre les herbes, olorant la sang, perseguint la seva presa.
Espero que no se'm malinterpreti, soc un ferm defensor de la pluralitat política i crec que la divergència d'opinions i idees construeix i enforteix la democràcia; però també crec que hi ha projectes polítics amb agendes lesives per al conjunt de la població en general, i molt especialment, per a les minories. Projectes antidemocràtics que utilitzen el joc de la política per a corcar els fonaments de la mateixa democràcia.
El populista sap molt bé què vendre-li a la massa electoral, sap molt bé què necessita per guanyar poder i influència. Encén i incita la multitud, però és molt curós a l'hora de no fer-se responsable de què pugui passar un cop ha encès la flama. El populista és personalista i, tot i escudar-se en el poble i en la voluntat popular, fa girar el seu projecte al voltant de la seva figura -d'aquí que aquests projectes acostumin a caure amb la desaparició del seu líder i no se sostenen per si sols-. El populista és humil, o així es presenta davant l'electorat, i està disposat a sacrificar-se pel bé comú, malgrat ser el primer a assegurar-se a qualsevol preu totes les comoditats i avantatges que li atorga el poder. El populista ha triomfat arreu del món, i els pobles que l'han erigit -i després patit- han vist els seus països fracassar.
La població en general té les seves preocupacions diàries i tangibles; legítimes reivindicacions que, desateses per les elits governants, es converteixen en terreny fèrtil perquè el populista planti la llavor de la rancúnia i la polarització. De dretes o d'esquerres, tant se val, el populista es valida en "la voluntat popular" i sap identificar molt bé de quin costat ha de caure la moneda per escollir bàndol; de fet, si la moneda cau 'de canto', també li va bé. De què depèn, doncs, que el populista guanyi o perdi? De la feina de la classe política per satisfer les necessitats de la societat, administrant amb pulcritud els recursos públics i enriquint i enfortint la democràcia a través del diàleg i la negociació, tancant així espais perquè el populista no pugui corroir la mateixa societat. Fàcil, oi?