Renàixer de la derrota durant 50 anys més

Aquesta setmana passada els més bucòlics del Principat van tenir uns moments de felicitat en veure saltar al parquet de la Fonteta, a València, el MoraBanc Andorra lluint una samarreta especial que recorda el 50è aniversari del club. La tricolor va resultar ser màgica i com fa 50 anys, va obrir el racó dels somnis de tots els aficionats del bàsquet. La victòria contra el Madrid semblava tancar un cicle.

Tots recordem el camp enrere que va mantenir a ratlla la fantasia de la Copa del Rei fa tres anys. Però descomptant la derrota a quarts de final del playoff del 93/94 contra l'Orense i la de la temporada següent contra el FC Barcelona, l'equip blanc va ser el primer que ens va eliminar el 2014 tant a la Copa com a la fase final de la lliga. En dirien bèstia negra, molts. Però realment els hem d'estar eternament agraïts. Sense ells no seríem on som.

Pocs arriben a dalt de tot del cim sense relliscar, i els que ho aconsegueixen, segurament no hauran gaudit del camí. La història del Bàsquet Club Andorra, malgrat que curta comparada amb els grans equips del panorama nacional espanyol, és de les que podrien emplenar llibres i sèries de televisió. Les recaigudes han estat de les de tocar fons, de reinventar-se per seguir existint. Després de visitar un parell de cops l'infern, s'han guanyat a pols picar amb els punys tancats d'il·lusió les portes del cel.

Les victòries contra el Reial Madrid i el Barça a quarts de final dels playoff, malgrat perdre la sèrie, van confirmar que el camí triat pel Gorka Aixàs, el Francesc Solana i companyia, era l'indicat. Les semifinals contra l'Alba de Berlín a l'Eurocup es van assaborir al país com qui es lleva un dia d'aniversari amb el nas desbordat per la flaire del pastís que l'espera a la cuina. Enguany ens hem quedat a un pas de fer història a l'ACB. Però hi tornarem.

De ben segur que hi tornarem. L'orgull d'haver flirtejat amb els millors que deuen sentir els jugadors no és comparable al dels aficionats. Cada pas que any rere any fa el MoraBanc cap a les fases finals dels diversos tornejos que disputa, és un bri d'aire fresc. Els més fidels ja s'ho esperen. Són els que jornada rere jornada perden la veu animant. Els que ens costa més seguir la temporada regular ens apuntem a la bogeria col·lectiva que suposa poder fer història. Ho fem amb un pèl de penediment, sabent-nos mals aficionats. Però com més siguem, més sumarem. I cada any són més els andorrans —i de fora del Principat— que s'enganxen més aviat.

Avui el racó del cor que alberga els somnis pot respirar tranquil. Encara no ha de donar tot el que pot perquè no s'ha arribat a semifinals. Hi haurà un dia que ja no ens podran fer caure, i aquell dia ho podrem tot. Serà el moment en què el cor haurà guanyat al fre que marca el cap. Aquell instant serà el primer de molts. I no hi haurà aturador. Ara, però només de moment, aturem-nos i recuperem les forces fins a la temporada vinent. Perquè qui es pensi que això acaba aquí està molt equivocat.