Salvador Raméntol

La setmana, com sempre, donaria per parlar de moltes coses, que si el revés constant de la justícia europea a la justícia espanyola, que si el mundial de futbol…però no, no parlaré de res de tot això, ni de política, ni de futbol. Parlaré de la defunció del Salvador Raméntol.

Tiet-avi dels meus fills i persona amb la qui sempre he tingut una relació cordial. Coneixia el Salvador ja d’abans de tenir-hi vincles familiars, per la relació d’amistat amb els seus fills que són de la mateixa generació que la meva.

Quan hi ha un difunt sempre tenim tendència a no trobar-li defectes i a dir-ne meravelles, però és que en el cas del Salvador no pot ser de cap altra manera. Sempre ha estat cordial amb mi, mai li he vist una mala cara, sempre ha preguntat pels meus. Sempre disposat a ajudar. Semblen tòpics, però és que amb aquest home era així. La darrera vegada que vaig poder parlar amb ell va ser quan el vaig visitar a l’Hospital de Barcelona, crec que era el mes de maig, estava allà fent algun tipus de tractament pel càncer que patia. El vaig veure fotut, la malaltia li havia canviat una mica l’aspecte, però ell era la persona cordial de sempre. En aquella conversa no vam profunditzar però em va donar la sensació que ja tenia assumit cap on el portava la malaltia.

Tot i això, donava la sensació de viure el procés amb la tranquil·litat de la feina feta i ben feta. Estava possiblement trist, però tranquil. Professionalment va ser un dels advocats reconeguts d’aquest país, va arribar a Andorra i va exercir el dret quan hi havia molt pocs advocats, va aixecar una família nombrosa i va estimar aquest país, tot i que mai es va fer andorrà,...crec.

Quan hi ha un difunt sempre li desitgem que descansi en pau, a ell li podríem desitjar, però no cal, descansarà en pau segur, i ho farà així perquè semblava i era una bona persona, d’aquelles que quan cal no fallen. Descansa Salvador, has fet les coses molt bé i transmeties felicitat als teus.