Sembrar els camps buidats

Com serà el món que quedarà quan això d’ara passi. Serem iguals? Ho seran els nostres paisatges, els nostres anhels? Podria ser, només potser, que algunes de les transformacions d’aquesta crisi reconfigurin alguns aspectes de la vida d’abans, que ha tocat sostre, i la facin més vivible.

Penso, per exemple, en la vida a les ciutats. L’obsessió capitalista d’apilonar a les grans urbs les il·lusions de progrés, les suposades oportunitats, el gran gruix de les fonts d’ingressos; ha portat a una configuració geogràfica amb ciutats massa plenes i camps massa buits. Concentracions contaminades i regions oblidades. Pisos petits i cars i cases de pagès amb vistes que cauen a trossos.

El teletreball podria ser, només potser, una revolució del mercat immobiliari. És el resultat del descobriment per part de cúpules polítiques i patronals que la gent, oh, sorpresa, sense control horari i supervisió constant, resulta que també fa feina. O que les que ara no treballen són les mateixes que tampoc no ho feien quan escalfaven la cadira d’un edifici d’oficines qualsevol. Edificis gegants energèticament exigents que podrien ara convertir-se en habitatges de protecció social.

Aquesta nova forma de treballar permet, per primer cop, pensar en no renunciar al càrrec i el sou de la ciutat però viure i gastar al poble, on els mateixos diners rendeixen doble. On pel mateix preu es pot tenir una casa en lloc d’un pis, on el gos es pot portar a pasturar al bosc i no al pipicà de la vora de la petanca. On l’agricultura i el comerç rural poden beneficiar-se de la nova afluència de bitllets sense esperar ponts, Nadals o festes de guardar.

Emigrar, fugir, retornar al camp, a la natura. No és que sigui una idea nova, és clar, hi ha molta gent que fa molt temps que té el run-run al cap. Una tornada que xiula a les orelles dels habitants urbans especialment quan es troben dins els cotxes parats pels embussos o dins el metro de les vuit del matí, fent contorsions i picant a les mans dels carteristes. La protagonista de la meva novel·la 'La música que sona quan acaba la cançó' (Rosa dels Vents, 2020) va sentir el clam ja abans de la pandèmia i, farta del soroll i les multituds, va decidir, agosarada, posar el fre a la vida frenètica i pitjar embragatge cap a les muntanyes.

El món postCovid podria ser, només potser, un món més equilibrat i repartit, on les persones i els recursos es disseminin per tot el territori. Ho dic a la llum del xup-xup que fan les escoles rurals o la nova activitat que es desperta als pobles del Pirineu on hi ha gent que canvia la segona residència per la primera. Caldrà potser un procés d’adaptació entre els hereus de les muntanyes i els pixapins, entre l’orc pirinenc i la prepotència centralista, entre la mandra i l’excés d’entusiasme. Potser amb temps i constància, els urbanites seran capaços de classificar bolets. Temps al temps. En tot cas, de moment, fa de bon veure que, per tarteres i pobles semideshabitats, s’hi tornin a sentir crits i riures de criatures. La canalla dels altres.