Per a ells som una societat infantil

Si l'abstencionisme creix els polítics i els poders d'un estat acostumen a donar la culpa al passotisme del ciutadà, carregant els neulers a una actitud infantil de la gent que, segons ells, no és conscient de la transcendència del fet. No volen entrar en el fons de la qüestió i es queden en la vacuïtat de les frases fetes que, elecció rere elecció, sempre s'utilitzen quan es parla del grau d'abstenció: cal incentivar participació ciutadana, la més utilitzada. Però a mi especialment em fan somriure aquelles frases de "els polítics ens hem d'acostar més a la gent" o que "han de tractar els problemes reals de la ciutadania", com si els polítics no fossin gent ni ciutadania. La realitat, però, i ho he defensat més d'una vegada, és que el no-vot és una manera d'expressar el teu vot, no és una acció passota, marginal, sinó que dins de l'ampli ventall de característiques que defineix la diversitat dels abstencionistes, la seva actitud té molt de transcendent i gens d'infantil.

Hi ha una tendència generalitzada per part dels poders d'un estat a infantilitzar la societat, com si les persones no fóssim capaces de pensar per nosaltres mateixos, de compartir desitjos i anhels, d'aspirar a un estat millor, més just i més democràtic. Si la gent es mobilitza en grans concentracions reclamant més drets, o simplement el respecte als drets fonamentals, la seva explicació és que hi ha uns pocs dirigents polítics que els està manipulant, que els utilitza només per aconseguir els seus objectius polítics. Tan s'hi val els milions de persones al carrer, la conclusió final per als poders és que no hi ha conflicte, sinó uns dirigents que han entabanat els ciutadans amb les seves ànsies de llibertat i això ha portat a un problema de convivència. I si es nega el conflicte, ja es nega la major, per la qual cosa l'única sortida per a ells és la repressió. Quan aquesta arriba vol dir que ja s'ha traspassat la frontera per accedir al club dels estats autoritaris, i ja veiem què hi passa en aquests llocs.

En fi, que ens queda molt camí per recórrer i que només des de l'exigència ciutadana, permanent i constant, podrem aspirar a canviar l'estat de les coses.