Quan la solidaritat necessita empatia

Que del confinament en podrem sortir aprenent-ne coses bones ja s'ha dit. De la mateixa manera que s'ha repetit fins a l’avorriment que és una oportunitat única perquè cadascú es conegui millor a un mateix. Poques ocasions —esperem— tindrem per passar tants dies tancats a casa i poder pensar. Assumeixo que normalment no ho fem, presos de la vertiginosa rutina que ens autoimposem, segurament influenciats del tot per un sistema capitalista que detesta qui s'aparta de la fila marcada i no segueix els dictats de la producció i del consumisme en massa.

Pot semblar tot molt positiu. Tenim més temps per pensar. Més temps per llegir. Més temps per cuinar. Més temps per consumir cultura. Més temps per activitats de qualitat, podríem resumir. Ara bé, ni tot és tan positiu, ni tan sols pot semblar-ho. Hi ha qui no té temps per pensar en res que no sigui com entretenir la quitxalla. Hi ha qui no té temps per llegir perquè s'ha quedat sense feina i ha de fer mans i mànigues per saber com farà front als mesos de vaques magres que venen. Hi ha qui no pot cuinar perquè treballa en un dels serveis essencials i arriba a casa destrossat. No sé pas on veure-hi la vessant positiva.

Déu em guardi de saber què passarà un cop s'aixequi el confinament. Només demano que no ens precipitem i no provoquem un repunt en els contagis perquè realment seria molt feixuc retornar a la casella de sortida. Sobretot sent conscient dels sacrificis que estan obligats a fer els professionals de certs sectors i sent coneixedor de la precària —més que abans— situació en què ens trobem els professionals freelance i autònoms d'altres sectors. Tornar a l'inici seria un daltabaix emocional i econòmic per a tothom. Així que evitem-ho.

Ara bé, si mai passés, prometo crear l'Associació en Contra dels Veïns Irreverents i Descarats. La ACVID. Trobo que recorda massa a Covid, així que repensaré les sigles. Però si mai hem de patir de nou un confinament, em comprometo a redactar unes normes bàsiques de convivència veïnal. Per les xarxes corren com l'oli els vídeos de festes en balcons, bingos des de les finestres o fins i tot un casament. Sembla tot idíl·lic, fins i tot desperta una lleu esperança ja perduda en la humanitat. Davant la impossibilitat e relacionar-nos socialment, busquem alternatives. Què bonic. Totes aquestes iniciatives són perfectes, però només si no molesten a qui ho passa malament.

I no dic malament en el sentit d'estar fart —com tots— del confinament, sinó que faig referència a aquells que han perdut éssers estimats. Els que pateixen més que altres perquè tenen fills acabats de néixer a casa o els que no podem comptar amb cap ajuda per cuidar un familiar. Els repetits crits dels —afortunats— que tenen jardí i fan una barbacoa desperten criatures que no dormen. La música a les onze de la nit entorpeix el descans de qui l'endemà a primera hora ha d'anar a treballar. No vull ni pensar que deu fer sentir al qui no ha pogut acomiadar un familiar i de cop es veu obligat a escoltar tots els veïns cantant el ‘Resistiré’ dels nassos a tot volum.

Per molts, el confinament és una oportunitat de refer llaços intrafamiliars a cop de cervesa, barbacoes i música sense aturador. Per altres no serà res més que una època fosca de la qual només recordaran com de difícil va ser sortir-ne. Solidaritat també és l'empatia vers els veïns confinats.