Tan sols la cultura salva al poble

Avui fa sis dies del confinament oficial decretat pel govern espanyol. Realment a casa —ens ha enganxat a Barcelona— ja fa vuit dies que no sortim. Vam avançar-nos dos dies a causa de les recomanacions que ens van arribar de diversos amics residents en hospitals de Barcelona. Des del dissabte de la setmana passada hem estat espectadors de luxe d'una de les experiències més distòpiques que segurament viurem mai. Espero no equivocar-me, perquè si no, voldrà dir que les hem de veure de molt més grosses, i no sé si com a societat estem preparats. Els polítics no ho estan, i és que veient les experiències d'altres països, tenim la sensació que ho fem tot tard i malament. Però aquest és un combat que estan lluitant altres companys de professió molt més preparats que un servidor.

La real distòpia que estem protagonitzant em té confús. No sé si és més de l'estil de la fi del món de ‘12 micos’ o més aviat dels Monty Python. No havia estat mai tan temptat de fer tantes coses. Zumba, pilates, tabata, aplaudiments des del balcó, casserolades contra el Borbó, converses amb els veïns des de la finestra, jocs comunitaris via mòbil, iniciatives humorístiques via Twitter. Només d’enumerar-ho se’m bloqueja l’agenda. Els que encara tenen la sort de treballar i no han patit un ERTE dels que deixaran a tothom penjant d'un fil quan ens recuperem, no sé com poden obviar tantes temptacions.

Costa Déu i ajuda poder trobar una estona de silenci per capbussar-te en la lectura. Dedicar una hora a veure una sèrie crea mala consciència perquè deixes desatès el mòbil massa estona. És gairebé impossible veure un documental d'hora i mitja perquè corres el risc d'haver-te perdut l'enèsim millor i definitiu vídeo d'un metge que t'explica com i quan morirem tots. Només fa una setmana que estem així, si això dura el que es comença a dir que durarà, calcem-nos. Podem patir estrès. Però no pas per romandre a casa, sinó per no donar l'abast amb tot el que pretenem fer. No sé què hagués estat de les generacions actuals si haguéssim hagut de patir el confinament sense tecnologia. Encara no sabem quant de temps haurem de seguir confinats a casa i sembla que ja ens hem passat totes les pantalles que havíem de jugar.

D'aquestes setmanes a casa auguro que n'aprendrem moltes coses. Malgrat que algunes potser ens costen més que d'altres. Una d'elles és a conviure amb nosaltres mateixos, el rellotge i les persones amb qui ens hem confinat —una abraçada i molts ànims als què ho passen sols—. Però per altra banda també aprendrem que el ritme de vida que portàvem era fruit d'un capitalisme mortal que ens guiava dia rere dia. El consumisme que practicàvem possiblement es veurà reduït quan puguem sortir de casa. Haurem après que podem passar amb menys. Que necessitem menys per sobreviure.

Ara bé, dels milers d'iniciatives que han sorgit només la primera setmana de reclusió a casa, em quedo amb les de l'entorn en l'àmbit cultural. Sobta positivament que, enmig de la voràgine d'ofertes lúdiques que ens tempten, siguin les culturals les que sobresurtin més. Exemplifica que el que troba més a faltar la gent són els concerts, les obres de teatre, poder anar a la llibreria i tot el que pugui englobar-se en l'entorn cultural.

Aquests dies s'han ofert moltíssimes experiències culturals gratuïtes. Bé sabem que són temps on tothom ha de posar de la seva part per fer més suportable les hores dins de casa. Fins i tot es demanarà a la plantilla de l’FC Barcelona que es redueixin el sou voluntàriament. Demanar quelcom perquè sigui voluntari. Tot correcte. Ara bé, podríem aprendre d'aquesta situació i entendre que la cultura té un preu. Que hi ha molta gent que s'hi dedica i, per tant, n'ha de poder viure.

Seria magnífic que un cop superada aquesta prova com a societat —encara no tinc clar si l'hem de superar amb èxit o ja ens aniria bé una sacsejada per plantejar-nos diverses actituds— dediquéssim més esforços a la cultura. Per part de les institucions ampliant les partides pressupostàries que hi destinen, i per part de la població, dedicant-hi més temps i diners.

Quan sembla que tot s'acaba, el que més es consumeix és cultura. Els llibres ens permeten viatjar a temps, llocs i vides molt llunyanes des del sofà. El cinema, tant de ficció com documental, ens distreu i ensenya a parts iguals. La música ens acompanya en les hores mortes. Però això no és un fenomen només del confinament, això passa sempre. Per tant, cuidem-ho, perquè quan sembla que el món se’n va a pastar fang, el primer que fem és consumir cultura.