Tan sols el poble salva el poble
No sé pas com serem després del que estem vivint, però bé farem si no oblidem qui són els que han estat al peu del canó
Just quan feia sis dies del confinament oficial decretat pel govern espanyol escrivia que tan sols la cultura salva al poble. Avui ja en fa vint que ens quedem a casa i sembla que encara ens manquen força dies per aturar els contagis. Malgrat que la situació permet un petit però fort bri d'esperança, hem de mantenir els esforços per ajudar en tot el que es pugui.
El suflé d'activitats telemàtiques culturals no ha decaigut, i això és una bona notícia, perquè demostra que en els moments claus, hi ha certes qüestions que ens mantenen units. Durant aquestes dues setmanes, han aparegut, també, diverses iniciatives ciutadanes solidàries per teixir complicitats amb els afectats pel virus. La nostra societat ja havia demostrat en el passat que té una base solidària forta i fidel, però no per l'experiència passada és menys important la resposta actual a les necessitats de la població.
En l'èpica de la derrota apareixen poemes i cançons que fan història. Malgrat sigui temptador passar a la història com la víctima que sobreviu, resilient, que s'aixeca de nou, enguany hem de canviar, per un cop, les condicions. Vèncer, coneixent les baixes, plorant-les i recordant-les, però malgrat tot vèncer, perquè per primer cop una desgràcia és, gairebé, transversal a tota la societat.
Dic gairebé perquè malgrat que ens vulguin fer creure que aquesta contesa —el vocabulari bèl·lic el reservem per les guerres sagnants militars— no va de demarcacions ni classes socials, és cert que hi ha territoris i col·lectius que la pateixen més que els altres. Barris que compten els morts per centenars i altres per desenes. Però precisament per això s'ha de sumar. Qui més té, més pot aportar perquè els que ho necessiten, malgrat esforçar-se a fer el mateix, es beneficiïn de l'ajuda col·lectiva. Entre tots ho farem tot. Com deia Eduardo Galeano, són 'Los Nadie' els que realment pateixen, però són ells qui són propietaris de la veritable força.
Aquesta força ha aparegut a Andorra de la mà de polítics, esportistes i famosos. Ells tenen el nom i també les possibilitats per ajudar en gran mesura, però l'organització l'han posada els anònims. Més concretament, i en aquesta situació, anant més enllà de les aportacions personals que s'haurien de pressuposar als que més tenen, voldria destacar la força del moviment #juntsperandorra. L'organització dels dos internacionals d'Andorra, Ildefons Lima i Juli Sánchez, juntament amb la força de base els monitors de la casa de colònies AINA ha creat el còctel perfecte.
Són molts els herois que dia rere dia fan front a aquesta malaurada situació. Són els mateixos que haurien de ser considerats herois la resta de l'any: sanitaris i treballadors de serveis essencials, gens valorats en situacions corrents com les caixeres, els venedors, els repartidors, i personal de neteja, entre d’altres. Alhora, els pares, però sobretot encara les mares, que duen a terme les tasques de cures amb els fills i la llar. Els veïns que s’han organitzat per ajudar als que viuen sols i a la gent gran.
La desgràcia mostra realment com és cadascú i sortosament els que han aglutinat moltes de les personalitats que viuen a Andorra sota un mateix objectiu segueixen demostrant de quina pasta estan fets. La que anteposa les necessitats alienes a la por d'allò que desconeix. No sé pas com serem després del que estem vivint aquests dies, però bé farem si no oblidem qui són els que han estat al peu del canó. Els de sempre, els que no són, malgrat ser. Els que no tenen cara, sinó braços i en situacions de necessitat, els posen al servei de tots. Perquè no hi ha veritat més real que només el poble salva el poble.