Tardor emmascarada

Les fulles que canvien de color ens avisem que estem a la tardor. Com cada any. Però aquesta tardor és diferent perquè al bosc, a més de les fulles de roure de color marró que es barregen amb la terra i algun rovelló escadusser, hi trobem mascaretes: el rastre inequívoc del 2020, de la pandèmia, de la nova normalitat, del rastre humà despreocupat, que pensa que la natura hi serà sempre, intacta.

La tardor té alguna cosa d’antesala de foscor, d’ocàs però alhora té també la vocació de principi, de represa, de deixar vacances i calor enrere i començar un nou curs amb nova energia i nous propòsits. Ja som a l’octubre i almenys jo ja començo a detectar que alguns dels bons hàbits que m’havia auto-imposat al setembre no es compliran, aquest any tampoc, igual que l’anterior. L’avantatge d’aquest any és que de tot el que no faig puc culpar-ne la pandèmia. D’alguna cosa ha de servir.

Ja som a l’octubre i comencen les extraescolars. I què hem de fer? Les criatures bé han de fer esport, socialitzar, deixar-nos temps per acabar les vídeo-trucades i fer net amb els emails que empatxen la bústia d’entrada dia sí i dia també.

I és que si no fan extraescolars, què faran? No podem pas estar sense fer res. A veure si es quedaran a la lluna o mirant les musaranyes. Però resulta que cada cop hi ha més estudis neurològics que reverteixen la creença popular que no fer res és de ganduls, que engaltar és de badocs, que badar és de mandrosos. Resulta que potser la millor extraescolar que podríem oferir-los-hi és l’avorriment. I què fas les tardes dels dimarts? Avorrir-me. I potser fins i tot ho hauríem d’encabir en lletres vermelles dins la graella dels horaris impossibles de corre-cap-aquí-i-ves-cap-allà. Dimarts reservat. Reservat per mirar per la finestra i adonar-se que canvia el paisatge davant nostre, que després de canviar de color, les fulles cauen i després són verdes, que quan es fa fosc és perquè volen lluir les estrelles. Qui ho hauria dit, però ara resulta que aturar-nos és el millor estímul pel nostre cervell, el de les criatures en formació, el de totes nosaltres, perquè si no parem i només el fem servir per respondre urgències, s’atrofia, i deixa de ser creatiu, imaginatiu, fantàstic. I just el que necessitem és que les properes generacions siguin el més imaginatives possibles per resoldre el merder i les mascaretes que nosaltres hem abandonat sobre la terra. La terra mullada que fa olor després de la pluja.