El temps entre costures

Vívim un temps on sembla que no hi hagi espais per a matissos. I un, que sempre ha optat per una gamma de colors discrets, no sap com moure's entre vermells, taronges i blaus; una roda cromàtica agressiva i tan repetitiva com la d'un hàmster, encaminada a seduir-nos amb arguments poc o gens convincents com els d'un venedor d'enciclopèdies en hores baixes i acompanyats per fotos de candidats que, en alguns casos, semblen les màscares dels caminants blancs de 'Joc de trons'.

Quan aquests són precisaments els dies en què caldria escrutar la realitat com si fos un lector de codi de barres de Pyrénées, i fer exercicis espirituals de democràcia sense un jesuïta que t'intenti fotre mà, ara que un ja està mort i que l'altre ja té 94 anys i estarà confinat a Sant Cugat del Vallès si no prospera el veto de l'ajuntament. És temps també de dir, com don Juan Tenorio: "Com criden aquests brivalls!!!".

Perquè entrem en un període en el qual importa el resultat, sense tenir en compte la doctrina Simeone d'anar partit a partit, i no la reflexió i el diàleg. I ja començo a estar tip de l'amb mi o contra mi, dels pactes contranatura, de la polarització política i social, o que es construeixen projectes de la mateixa manera que MacGyver feia un accelerador de partícules amb un encenedor de plàstic Bic, mig metre de filferro i un Big Mac, i que hi hagi supervivències polítiques més llargues que les d'Isabel II, la de Bouteflika, o que el coll de Cayetana Álvarez de Toledo. Però el que més m'emprenya és que m'intentin posar una camisa que és dues talles més petita. Perquè se'm poden estripar les costures.