La trampa del julivert

He anat a la fruiteria i m’han regalat una selva amazònica on hi podria viure una família de micos uacarís. Volia només una mica de julivert i he sortir amb l’equivalent a la plantació d’algunes hectàrees d’una granja d’uns amish a Pensilvània.

Sort que no tenia massa distància fins a casa perquè semblava un dels Plens de la Patum al que només li faltava ballar al so del Tabal, o un Charlie a la guerra del Vietnam camuflat per a una emboscada.

El julivert deu ser de les poques coses que encara es regalen en alguns llocs perquè en d’altres el fan pagar i va dins d’unes capsetes. Creix com una mala herba, ràpid i sense esforç. També ho fa la menta però aquesta és de pagament. Potser per això, el cuiner Karlos Arguiñano l’utilitzava a discreció.

Els motius per a la seva gratuïtat i el fet que es distribueixi en quantitats enormes com la que em vam donar es pot explicar perquè no es menja, només s’utilitza com a condiment. Sempre em sembla millor aquesta explicació que no la del noi de la fruiteria quan l’endemà, en tornar a la botiga i preguntar-li pel julivert, em va comentar que me’n podria donar tan com en necessités. Em va dir que porta mala sort per a qui el rep com a obsequi. Crec que buscaré un altre condiment. Encara que l’hagi de pagar.