Treballar la intel·ligència emocional

Quan les coses no surten com nosaltres volem podem triar diversos camins. Un d’ells és el de fer una lectura en clau positiva, és a dir, saber entendre i valorar perquè ha succeït d’una determinada manera contrària a les nostres voluntats per poder tornar a començar amb una mirada diferent. Hi ha un altre camí i que malauradament és el que més veiem, que no vol dir que sigui el que s’emprengui més vegades, és el de l’enuig, el de la ràbia perquè allò desitjat no ha sortit com volíem: hem estat lluitant tant i tant temps perquè al final el resultat hagi estat contrari als nostres interessos. I aquest sentiment i aquestes emocions de ràbia i d’ira, si no les controlem, ens condueixen indefectiblement a trencar la baralla, a cremar els vaixells, a deixar terra cremada, a la destrucció.

La nostra vida quotidiana està plena de frustracions que segur ens han fet posar en primer pla emocions com la por, la tristesa o la ràbia. A vegades no surten de l’àmbit privat i tenen la rellevància que li vulguem donar en el terreny de l’autosuperació. El problema esdevé quan aquestes frustracions que desemboquen amb ràbia desfermada acaben traslladant-se en l’àmbit col·lectiu i en la dicotomia de ‘jo’ i els ‘altres’, on el ‘jo’ esdevé immaculat i els ‘altres’ els culpables de tot.

Jo diria -i és només una opinió- que és quasi bé impossible que sempre, sempre, ells tinguin la raó, i que quan les coses no surten com voldrien la culpa sempre, sempre, sigui dels altres perquè van en contra seva, i mai dels mais tinguin un bocí de raó, ni que sigui per casualitat. Segurament aquest tipus de persones necessitin treballar més la intel·ligència emocional. Per als qui practiquen l’honorable art de la política -en primera o en segona línia- treballar la capacitat de reconèixer i valorar les emocions, d’entendre-les i saber-les regular és essencial; sinó entre altres possibilitats s’aboquen al cabdillisme.