Vall d’Incles, un refugi del bullici nadalenc

Últimament he fet el camí cap al Tarter més sovint de l’habitual. Alguna vegada hi he portat autoestopistes mig congelats. Els amics m’adverteixen que és millor no convidar desconeguts al teu cotxe perquè no vegis les històries que s’expliquen. No discuteixo pas que tenen tota la raó. La conductora, moguda per l’inescrutable esperit nadalenc que ens inspira a fer bones obres sense que ningú ho requereixi expressament, controla la carretera, i per tant, en cas d’haver-hi al seu costat un maníac assassí amb ganivet, pistola o destral, es trobaria en una posició desavantatjada. Tot i així, ara per ara, semblo haver tingut la bona sort de no haver topat amb bojos perillosos. La majoria dels autoestopistes distribuïts per la superfície de la Carretera General 2 són argentins, tenen pinta de treure’s el batxillerat fa un parell o tres d’anyets, i em miren amb pinta de sospitar que la potencial assassina que els acaba de segrestar amb el seu jeep sóc jo. Si es presenten, resulta que tenen noms exòtics com Facundo, Santino o Merlín. No sé d’on surten però són multitud. M’acaben parlant de Mendoza, de Bariloche, de Perito Moreno, i de quin país tan preciós que és el Principat d’Andorra on han arribat a parar per passar l’hivern, i fa gràcia veure com els estrangers s’enamoren d’Andorra a primera vista. Un dels llocs màgics d’aquestes contrades que m’esmenten sovint és la Vall d’Incles.

Si heu vingut a Andorra per passar uns dies a Andorra o Escaldes-Engordany i us agradaria conèixer el país més a fons, la Vall d’Incles és una visita obligada. No tot són compres, fins i tot aquells dies frenètics de les festes. Hi heu de pujar per la carretera CG-2, i es troba just passat Canillo i abans de Soldeu, per arribar-hi heu d’agafar el trencall a mà esquerra. Quan tinc temps, m’agrada fer voltes amb el cotxe sense destí rigorosament predeterminat, i sóc gairebé incapaç de passar per davant de la Vall d’Incles sense parar a l’entrada i passejar-hi ni que fos una horeta.

Fa molts anys, em va saber molt greu que haguessin asfaltat la carretera d’Incles. Tanmateix, avui reconec que això la va fer accessible als qui es desplacen amb cadira de rodes i als pares amb carretons de bebès. Recordo que vaig patir quan vaig veure que hi construïen nous edificis. Avui, però, és un dels pocs indrets del país que és a la vegada idíl·lic i habitat. No sé si m’explico: segueix sent una vall plena de somnis i misteri, però a més a més s’hi sent la presència de la gent que hi viu i hi treballa, sense que s’hi hagin produït els típics efectes de massificació.

Al cap de pocs metres després de deixar el cotxe a l’aparcament a l’entrada de la Vall – crec que abans era gratuït i ara és pagat, però el preu és molt raonable i sol haver-hi espai suficient per aparcar-hi – ja gaudim de la vista d’un dels nostres pics més emblemàtics, un pic de postal i d’ensomni: l’Alt de Juclà (2588 m). És el pic més alt de la Cresta de Juclà i l’assignatura pendent per a mi: sempre hi he volgut pujar des del Refugi de Juclà, però encara no he trobat el moment. És la muntanya que sempre m’ha encisat – i penso que faria d’un logotip perfecte per a qualsevol producte andorrà, perquè la seva silueta no té res a envejar a la silueta del Cerví a l’emblema del Toblerone.

La Vall d’Incles és un indret idoni per a la festa i per al descans, pels muntanyencs intrèpids i pels vellets tranquils, pels nens petits i pels adolescents rebels. Ni els recs de la capital, oberts a una varietat considerable de perfils d’usuari, ni el Camí de les Pardines i altres itineraris endampadans propers al llac d’Engolasters, ni el magnífic mirador del Roc del Quer ho són tant. Afegiu-hi diverses rutes i experiències que proposa Epic Andorra des de la Cabaneta d’Incles, situada just a l’entrada de la vall – skimo per la Vall d’Incles - Ransol o port d’Envalira amb guia, excursions amb raquetes pel Camí de l’Obac – i no trobareu un lloc més màgic per passar-hi la tarda, no tan sols a l’estiu, l’època idònia per fer tots les camins dels llacs, sinó també a l’hivern.

Compteu que hi fa força més fred que a la capital i aneu-hi ben equipats. La carretera és plana i fàcil, però a l’hivern, no hi ha servei de trenet elèctric, i no és el moment d’anar-hi en bicicleta. Sempre aconsello portar menjar a les rutes de natura, però a un quilòmetre de camí hi ha un càmping, amb un bar que fa pizzes, i si camineu una estoneta més, arribareu al Chill Out Ovella Negra, on mai he entrat però que sempre m’han descrit com a un restaurant amb l’ambient excel·lent i únic, amb plats saborosos, postres emblemàtiques i altres meravelles en un entorn privilegiat.

Si sou muntanyencs empedreïts, a la Vall d’Incles hi trobareu una varietat de rutes per seguir, començant per la de la misteriosa Roca de l’Home Dret – bastant accessible si no ha nevat gaire – i continuant pels circuits més ambiciosos i potencialment perillosos en aquesta època de l’any com el Llac i Refugi de Siscaró o Port d’Incles. Gaudiu-ne força, i sobretot recordeu que les excursions amb desnivell a l’hivern les heu de fer acompanyats per un guia professional i sempre molt ben equipats. Bones festes i bona entrada al decenni 2020.