Ves pagant, que Sant Pere calla

Fa qüestió de setmanes vèiem com tota una presidenta del Govern de les Illes Balears, llençant per terra tota dignitat dels catalanoparlants, feia exhibició de la submissió lingüística en ple acte públic. Era durant l’homenatge a la Unión Deportiva Ibiza per l’ascens a la segona divisió masculina del futbol espanyol i davant l’exigència barroera d’una o dues persones no identificades del públic i amb el silenci connivent i tolerant a l’agressió lingüística practicat per la resta de participants a l’acte. Davant d’aquest fet, hom es pregunta: com ha de defensar la llengua pròpia una governant que, a la primera de canvi, s’agenolla davant el supremacisme lingüístic espanyol?

Suposadament, els governs d’Andorra, la Catalunya Sud, el País Valencià i les Balears (en queden exclosos l’Alguer, el Carxe, la Catalunya Nord i la Franja de Ponent) tenen mecanismes per protegir les miques de drets lingüístics reconeguts als catalanoparlants per part de les legislacions de cada territori, amb el beneplàcit dels diligents ribots dels tribunals espanyols (aquí almenys Andorra se n’escapa). Un dels camps on hi ha un dret lingüístic clar és el del consum, i es tracta del dret a poder parlar en català allà on es vagi a consumir serveis o productes. Seria una mica allò de “pagant, Sant Pere canta”.

Fa qüestió de setmanes, i com relata el Diari de Balears, una persona va telefonar al servei d’atenció al client de la botiga de bricolatge Leroy Merlín de Massanassa (l’Horta Sud). La persona que la va atendre li va negar l’atenció pel simple fet d’haver-se-li dirigit en valencià. Aplicant una lògica fàcil, si tothom que es troba en la situació d’aquesta persona fa un Armengol (abaixa el cap), la postura de l’empleat intolerant de Leroy Merlin queda impune i avalada de tal manera que un dia ningú s’atrevirà a dirigir-se en català als establiments per por de no ser servit, per molt que pagui. Però en aquest cas, aquesta persona va traslladar la queixa al Servei de Consum, de la Generalitat Valenciana.

El cas és que, segons detalla la Plataforma per la Llengua, aquest organisme ha evitat exercir les seves funcions per corregir o reparar el dany sofert per la usuària i prevenir que es pugui repetir. Segons l’ONG lingüística, i detallant l’article 35 de l’Estatut dels consumidors i usuaris sobre “actuacions de protecció”, les administracions públiques valencianes estan obligades a desenvolupar les actuacions administratives o judicials necessàries per garantir la protecció efectiva dels drets dels consumidors o usuaris i, a més, han d’instruir i resoldre els procediments sancionadors de les infraccions en matèria de consum. O sigui, el Servei de Consum no ha actuat segons la seva regulació. Al seu lloc, ha contactat amb Leroy Merlin i li ha demanat que prengui mesures per evitar que aquest fet es torni a repetir. Això, per tant, dona via lliure a l’incompliment de la legislació lingüística. Com que no hi ha risc de sanció...

Així doncs, i en la línia de la lliçó lingüística que ens donava la presidenta balear, com pretén protegir el catalanoparlant una administració que no compleix les seves normes? Amb aquesta inoperància negligent, la nostra administració, la que hauria de vetllar pels nostres drets lingüístics, aquella de la qual ens vam voler dotar després de la transició democràtica per protegir les nostres singularitats ens priva del “pagant, Sant Pere canta” i ens condemna al “ves pagant, que Sant Pere calla”.