La violència del punt de vista
La nit de dimarts es van dur a terme a diverses ciutats de Catalunya protestes en contra de l'empresonament del raper Pablo Hasél. L'endemà i dijous, les protestes es van repetir i alhora, s'hi van afegir altres ciutats de l'estat espanyol. La majoria d'aquestes protestes van acabar en enfrontaments entre els cossos de seguretat de l'estat i els manifestants.
Bé, sempre és complicat escriure en calent. Més encara quan la balança de força està desequilibrada des de tots els punts de vista. Des del monopoli de la força, fins al llenguatge. El debat posterior als enfrontaments, en molts casos, se centrava en les destrosses causades al mobiliari urbà. Els contenidors tornaven a ser al centre de les converses. El llenguatge utilitzat per fer referència als fets ocorreguts va tornar a ser sectari i interessat.
Certes parts de la societat —i molts mitjans de comunicació— es referien a la crema de contenidors com a violència extrema, mentre repetien un cop i un altre que una noia havia perdut un ull. El llenguatge és important, i en molts casos forma part de les guspires que fan incendiar les manifestacions. La noia no va perdre un ull, un agent de la BRIMO —cos que suposadament està vivint l'auditoria més gran de la història— va disparar una arma de precisió i li va rebentar.
El debat no pot simplificar-se a si és violència o no cremar contenidors. Parlar de violència no és gens fàcil, i rarament se’n surt sense comentaris en un o altre sentit. Però, no es pot caure en l'error de simplificar la violència. Ni igualar un contenidor cremant a la banalització de l’enaltiment del terrorisme o un cantant entrant a presó pel que diu. Els contenidors cremen —i no sóc profeta, però ho seguiran fent perquè per exemple, avui hi ha vaga estudiantil a Barcelona i dissabte una gran manifestació convocada pels CDR i altres col·lectius—, però, per què cremen?
En primera instància, s'utilitzen per frenar l'avanç de les furgonetes dels antidisturbis i permetre una fugida als manifestants. Ho han de fer per evitar les càrregues desproporcionades de qui ostenta el monopoli de la força i del discurs judicial. També cremen per evitar estratègies que haurien de ser il·legals, com el carrusel, moment en què les furgonetes circulen a tota velocitat entre els manifestants, arriscant-se a atropellaments.
Alhora, cremen per motius més profunds i que són els que porten a l'origen de les manifestacions. Cremen per la ràbia acumulada d'una llibertat d'expressió que no és res més que paper mullat. Cremen per la pèrdua de seguretat que suposa poder anar a la presó per criticar una monarquia impunement lladregota, intocable en un país que l'únic que ha fet amb la violència històrica i estructural és fer veure que no ha existit mai. Crema perquè l'alternativa de cridar i votar cada quatre anys és la inexistència de canvis en les polítiques antirepresives.
No s'enfoca el debat en els motius reals i violents. Els desnonaments, l'atur juvenil, la falta de llibertat d'expressió, la falta de seguretat jurídica, la permissivitat amb el feixisme, i un gran etcètera. A la permeabilitat interessada de l'ús del llenguatge per part del poder, s'hi ha de sumar la incapacitat de fiscalitzar les actuacions de les forces de seguretat. Aquestes tenen les armes, les mesures de protecció i la capacitat de decisió d'on i quan comença la violència.
A finals de 2009, el llavors comissari general de coordinació territorial dels Mossos d'Esquadra, David Piqué, va realitzar la tesina d'un Màster de Polítiques Públiques de Seguretat i ho va anomenar la síndrome de Sherwood. Aquest estudi va enfocat a la teorització de les estratègies policials aplicables en certs moviments socials i ciutadans. En un origen s'analitzava el moviment ocupa barceloní dels noranta, però la teoria que se n'extreu sembla l'aplicada a la pràctica per la BRIMO en les manifestacions dels últims anys a Catalunya. O per part de la Policia Nacional a València la nit de dijous.
Piqué proposa una doctrina basada en la permissió d'excessos i provocacions als manifestants, per tal d'així poder convertir la protesta en violenta. Des de fer batudes preventives per augmentar la tensió i la indignació, fins a deixar impunes les primeres actuacions com les barricades. Tot està enfocat a dirigir la manifestació cap a un punt de no retorn on no es qüestioni en absolut l'ús de la violència policial. Si no s'entén que en una protesta, la balança entre manifestants i la policia no està equilibrada, no es pot entrar a analitzar les conseqüències dels enfrontaments. I molt menys fer l'esforç d'analitzar el global de la situació i parlar i actuar en conseqüència.
Cap gran dret s'ha aconseguit no molestant a les elits governamentals de cada moment. Des de la Revolució Francesa, fins a la jornada de 8 hores, passant pel sufragi femení. Tots els grans avenços socials vénen precedits d'una part de la societat que ha posat el cos i la llibertat per aconseguir-los. Han fet ús de la violència, perquè si no fas ni pessigolles al poder, ets ignorat.
El poder només es mou si rep pressions que posen en perill l'statu quo. A voltes aquestes pressions són econòmiques, altres laborals, i a vegades només poden ser més brutals. Si no és justificable destrossar propietats privades, ni entitats bancàries, ni comissaries, per què ho ha de ser rebentar ulls, desnonar famílies de casa seva o empresonar qui pensa i molesta el poder? L'única resposta possible és que la vara de mesura és diferent, i mentre la balança no estigui equilibrada, la policia viurà desnonaments aturats i nits com les de l'octubre del 2019 a Catalunya o les de dimarts i dimecres arreu de l'estat. La violència real és el punt de vista d'uns, que són qui decideix què està bé i que no ho està.
