Qui vol doblar The Beatles?

Fa una mica més de vint-i-quatre hores que el grup català Txarango ha publicat el seu quart i últim disc. Se'n van per dedicar-se a altres projectes que abasten moltes capes socials que van més enllà de la música. Marxen mentre segueixen cantant majoritàriament en català. Això no s'ha de veure com una reivindicació. Tampoc ho fan com a estratègia comercial. Canten en la llengua en què els neixen les idees. Si coneguessin l'hindi suficientment bé i tinguessin alguna cosa a dir en aquest idioma, ho farien. Però la seva llengua nadiua és el català, i l'empren.

Precisament, en l'informe anual sobre l'estat del català, la Plataforma per la Llengua informava que el nombre d'habitants de Catalunya que tenen el català com a llengua nadiua és el més alt dels darrers quinze anys. Ara bé, això només suposa un 34% de la població de Catalunya. Hem de parlar només del país veí i no del País Valencià o de les Illes Balears perquè el sempre encertat Tribunal Suprem espanyol ha canviat de parer. De la mateixa manera que el 2012 va sentenciar que català, valencià i balear eren la mateixa llengua, ara ja no ho són. Vés tu quines coses, que uns senyors de Madrid facin i desfacin a voluntat sobre la nostra parla.

Que una mica més de dos milions i mig de persones tinguin el català com a primera llengua preocupa. Malgrat que sigui la xifra més alta en els últims quinze anys, la tendència és que aquesta dada anirà reduint-se i és ben clar on hem de posar el punt de mira. Els infants i joves són el futur de tot, també de la llengua, per tant centrem-nos a potenciar l'ús del català entre ells. Aquesta voluntat no és una rebequeria d'uns quants milions d'habitants que volen preservar sí o sí els seus mots, sinó que ens hi estem jugant la cultura, i en el cas d'Andorra, la nostra llengua oficial. Perquè desenganyem-nos, si el català va a la baixa a Catalunya, aquí passa tres quarts del mateix. Si el català desapareix al conjunt dels Països Catalans, també ho farà a Andorra, almenys en el seu ús quotidià.

Per tant hem de focalitzar-nos en els joves. Quin tipus de cultura consumeixen majoritàriament els joves? La televisió, les sèries i el cinema. Fa anys que van deixar-se d'emetre els dibuixos animats en català que van educar a diverses generacions. Una part de la solució seria reobrir els canals temàtics infantils en català. Però el gruix del consum audiovisual és a les plataformes digitals. És diversa la gent que es queixa que en el catàleg de Netflix només hi ha disponibles 4 pel·lícules en la seva versió en català, malgrat que n'hi ha més de 300 doblades. Certament és una estadística pobra, però no deixa de ser un pedaç per a un problema que s'esfilagarsa per moments.

Si hem de basar la nostra presència en el món audiovisual en doblatges, el carro anirà pel pedregar. Siguem valents i potenciem la producció en català. Hem de desfer-nos del massa estès sentiment que les sèries o pel·lícules en català només poden tenir trajectòria aquí. Hem de començar a creure'ns que podem abastar el mercat internacional. Les produccions audiovisuals s'han de consumir en la seva versió original. Els autors creen una obra en un idioma per diversos motius i de la mateixa manera que no volem que ens doblin les cançons dels The Beatles, tampoc volem que ens doblin les pel·lícules del Quentin Tarantino. Per tant la discussió —feta queixa, que d'això sí que en sabem per aquestes contrades—no ha de ser quin nombre de pel·lícules són doblades a Netflix, si no quantes tenen els subtítols en català i sobretot quantes n'hi ha que la versió original sigui en català. Ens adonarem que de l'últim tipus són gairebé inexistents i llavors és quan potser entenem que per cuidar una llengua —i una cultura– no hem de dedicar-nos a passar al català el que altres han fet en un altre idioma, sinó crear nosaltres en català aconseguint la qualitat suficient no perquè només la joventut d'aquí ho consumeixi, sinó perquè traspassi fronteres.