Parlant parlant, l’altre dia una amiga russa em va fer veure que si durant l’hivern intento parlar de les rutes accessibles en aquesta època de l’any, no es pot obviar la ruta que enamora a tots aquells qui arriben a aquest país per primera vegada i sense cap objectiu especial de fer muntanya: l’estany d’Engolasters, de la meva parròquia d’Encamp. La majoria dels nostres llacs, que són d’origen glacial, s’amaguen de la vista del viatger distret, no deixen que se’ls vegi sense haver fet prèviament l’esforç de la caminada, sense haver-s’ho proposat seriosament. Tots estan situats a l’altitud de més de 2000m: tots menys l’estany d’Engolasters, que es troba a 1616 m, estany envoltat de llegendes i de misteri.
A Andorra el meu país, s’hi explica la llegenda de l’aparició del llac a causa de la inundació del poble d’Engolasters, que va desaparèixer quan la flequera avariciosa li va negar caritat al captaire que no era altre que Jesucrist. Diu la llegenda que tots els mals vilatans van morir sota l’aigua que va engolir la vila, però en el retaule de Sergi Mas, la vil flequera s’escapa de la calamitat en una barca, tot remant amb enormes pans.
Ara fa un temps, quan durant les setmanes que la FEDA feia treballs de condicionament del llac d’Engolasters i en va treure l’aigua, quan l’espai resultant ple de cràters lunars es va aprofitar per posar-hi boniques escultures i dissenys d’artistes del país, els meus alumnes més petits m’explicaven amb aire de decepció que havien vist que al fons de l’estany no hi havia cap poble, ni tan sols el campanar de l’església que, segons la llegenda, havia sigut l’últim en desaparèixer mentre els remolins feien repicar les seves campanes.
A Frontera endins, de Josep Enric Dalleres, l’àvia adverteix a la petita Manela que no s’acosti a l’estany d’Engolasters les nits de la lluna plena, per evitar trobades amb les bruixes i amb el dimoni que les hi acompanya. A Llegendes d’Andorra, d’Àlvar Valls i Roser Carol, s’explica que per Sant Joan les bruixes en qüestió s’armaven amb branques de llorer per convertir els joves que pujaven a Engolasters per contemplar, per amagat, el seu aquelarre desenfrenat, en rabiosos gats negres. Els gats saltaven a les espatlles de les bruixes mentre aquelles proferien crits i xiscles esqueixats. A la llum del dia, l’estany d’Engolasters és un lloc perfecte per fer un tomb en família. Hi ha molt poc desnivell (si aparqueu a peu de la carretera, uns 50 m tant de baixada com de pujada), i el recorregut, que és de poc més d’un quilòmetre i mig, us pot prendre de 40 minuts a 1 hora i mitja aproximadament.
Si voleu fer una caminada més llarga, hi podeu pujar des del centre d’Encamp, des de l’aparcament de la Mola, fent el Camí del Riu Blanc, o fer el pla i agradable Camí de les Pardines. Al costat del llac, hi ha diverses atraccions per a nens, maquines amb palanques per accionar, animals domèstics per observar, vells arbres amb arrels gegants al descobert que són la delícia dels més petits, agradables restaurants per esmorzar. Que vingui de gust la passejada, i bones festes.