Una volta més de cargol

Un es posa a escriure sobre els resultats electorals sabent que aquestes lletres sortiran publicades quan ja hauran passat més de vint-i-quatre hores de saber-se els resultats i, per tant, amb totes les valoracions fetes per part dels candidats, líders polítics en general i editorials dels mitjans de comunicació. Ja ho han dit tot. És evident, doncs, que algunes de les afirmacions poden quedar redundants sobre el que ja s’ha dit i em toca donar-hi una volta més de cargol, esmolar una mica més el llapis. Som-hi, doncs.

1. Duel a Escaldes, i no precisament entre candidats, sinó que a ningú se li escapa que la batalla era entre candidata i excap de Govern. Alguna cosa de personal hi deuria haver entre Gili i Martí en aquestes eleccions, tenint en compte els darrers vuit anys al Consell General en els quals Gili va ser un martell constant i persistent que Martí en les seves respostes acostumava a maltractar dialècticament. Diuen que la venjança és un plat que es menja fred, i si a sobre és només per un grapat de vots fent patir fins el final, encara té més bon sabor.

2. Un segon duel a Escaldes, i no precisament entre candidats, sinó entre cap de Govern i excap de Govern. Ha guanyat la nova política a la vella política? Un dels darrers representants de la manera de fer d’abans que va plantar cara al seu propi líder nacional, haurà après que potser l’arròs ja se li ha passat? Només per deu vots, sí, o només havent-ne de girar sis, però l’arròs covat ho és si se’t passa un minut o deu, tant se val, ja no és mengívol.

3. Impressionants declaracions del líder del PS! Ho perd tot, fins i tot la seva aposta per ensorrar políticament Rosa Gili (tercera derivada del duel escaldenc), i encara diu que són la primera força nacional. Vist en perspectiva de futur, i en consonància amb les seves paraules, és evident que s’ho juga tot d’aquí quatre anys: el lideratge dins del partit i que el PS pugui fer alguna cosa més que capitanejar l’oposició. Em recorda situacions ja viscudes en aquest espai polític però amb d’altres protagonistes.

4. Els Liberals, a redós dels taronges, surten ben parats, molt ben parats amb cònsol menor inclosa. Són els grans beneficiats de la nit electoral, de fet, s’estan convertint en experts de treure benefici de les nits electorals, encara que perdin com va passar en les generals.

5. Com a complement del punt quatre, l’espai polític que fins ara era hegemònic de Demòcrates s’està reconfigurant, però encara no en sabem l’abast, ni si sabran obrir del tot les finestres i airejar, obrir la porta i acompanyar les rèmores. No sabem si Demòcrates deixarà de ser Demòcrates i passarà a ser “una altra cosa” més àmplia que permeti respirar i avanci en una geometria variable.

6. Hi ha hagut la sensació, sobretot en la recta final de la campanya, que part de l’electorat s’ha mogut per anar a votar el mal menor. En una campanya grisa i amb formats informatius que caldria replantejar-se hi hagut un electorat que ha costat de mobilitzar (com indiquen les xifres de participació) però que al final, tot i no estar massa content amb els polítics i la política en general, s’ha acostat fins l’urna i ha votat amb el nas tapat.

7. I en aquesta línia, els líders de Demòcrates farien bé de no menystenir aquelles forces parroquials que han estat motiu important per assolir determinats èxits. La base electoral taronja va néixer de la suma d’aquestes forces parroquials que en bona mesura l’han ajudat a sostenir-se al llarg del temps.

8. No em puc deixar Unió Laurediana, que torna a agafar les regnes del poder a Sant Julià, cosa que li dona una nova oportunitat de recomposar-se després de l’esquinçada interna que va comportar la pèrdua del comú lauredià fa quatre anys. El bon resultat dels de Cairat caldrà veure si es dissol com un terròs de sucre dins del cafè, conseqüència dels quatre anys que li venen en l’ostracisme de l’oposició comunal, o bé és l’embrió d’algun projecte amb entitat pròpia que vagi sumant adeptes.

9. I la darrera, per donar final a aquest article que podria ser immensament llarg si entrés al detall d’Encamp, Canillo, la Massana, la capital o el gradual descens de la participació... però és que en algun moment haig d’acabar, si és que l’amable lector ha arribat fins aquí. La conclusió final no canvia respecte al que ja he escrit vàries vegades: i és que cada parròquia és un món i ha guanyat qui ha jugat millor les cartes, qui ha sabut fer de la transversalitat un valor essencial.