Els 1.200 metres que hauria beneït sant Ermengol

Andorra la VellaLa inauguració del túnel de Tresponts coincideix en el mes -novembre- amb la celebració de la festivitat de qui fou bisbe d'Urgell i afavoridor, durant el seu pontificat, de grans obres públiques -sobretot ponts- que van millorar les comunicacions a l'Urgellet. Ermengol d'Urgell (Aiguatèbia -Conflent- final del segle X - El Pont de Bar Vell, 1035) va morir, precisament, perquè va caure d'una de les bastides que aixecaven el pont de l'antic municipi de Bar (Pont de Bar).

Benigne Marquès i Sala, arxiver diocesà i capitular d'Urgell i canonge, parla, al recull d'articles 'El Pirineu: 1.000 anys després: visions de futur', d'una tradició ben antiga, almenys des del segle XIV, que atribueix a Ermengol d'Urgell la fàbrica del pont situat al congost dels Tresponts. “Era una altra via també molt important, per la qual es transitava des de la part meridional del bisbat fins a la capital, la Seu d’Urgell. Aquesta tradició és avalada i confirmada per dues butlles papals de Joan XXII, que porten la mateixa data del 9 d’abril de 1331 i van dirigides, l’una al vescomte de Castellbò, Roger Bernat III, i l’altra a Joan, patriarca d’Alexandria i administrador de l’arquebisbat de Tarragona. El Papa es queixa contra el vescomte, perquè els seus homes havien derruït un pont, “que feia ja uns tres-cents anys el bisbe sant Ermengol, mogut per una bondadosa (pia) consideració, havia construït i que era d’una gran utilitat per a l’Església, la ciutat de la Seu d’Urgell i per tots aquells que transitaven per aquell territori”. 2 En el cas de sant Ermengol roman suficientment comprovada la seva sol·licitud per millorar les vies de comunicació del seu bisbat, i especialment en la construcció de ponts allà on les condicions del territori ho feien absolutament necessari”.

Tot i que durant aquest darrer mil·lenni les infraestructures, és clar, han evolucionat, el cert és que la carretera estreta i sinuosa que fins aquest novembre de 2021 ha estat la via transitable per travessar el congost dels Tresponts, no deuria distar molt d'aquella que imaginava l'exbisbe d'Urgell. Han hagut de passar mil anys per creuar l'engorjat sense patir perquè un despreniment pugui, per exemple, acomodar una roca d'un metre de diàmetre al seient del copilot.

Lluís Obiols Perearnau, de l'Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell, cita algunes descripcions històriques del congost, a 'Camins i ponts, sants i diables. El pas del congost de Tresponts': “Les descripcions dels viatgers, en diferents èpoques, són ben explícites. El 1788, l'escriptor i viatger Francisco de Zamora escrivia: Es este sitio de los Tres Pons tan estrecho y peligroso, que sólo viéndolo puede comprenderse. El camino va siempre sobre el mismo río, formado en una especie de roza de la misma peña, no habiendo otro resguardo que pueda impedir el precipicio del río que un pequeño parapeto de dos pies de alto; y en muchas partes no hay ninguno. El piso es de piedra viva, lleno de pedrezuelas que han caído de la montaña, que aumentan el peligro por el mal piso; es necesario ir con gran cuidado, para ver si viene alguna caballería, pues no pueden pasar dos a un tiempo. Aumenta el horror de este diabólico pasaje la eminencia de las dos montañas, que llegándose a unir tanto en el puente de piedra, parece que cierran el paso y la vista del cielo, el cual se descubre como por una elevadísima chimenea. A todo esto se agregan unos horribles peñascos, que amenazan desgajarse de aquellos montes y cerrar el paso”.

El 1890, Josep Zulueta -fundador de la cooperativa lletera del Cadí- el descrivia amb les paraules següents: “En medio de aquellas montañas gigantescas, tan poco separadas entre si que más semejan á una grieta inmensa que á un valle natural, suspendido el camino sobre el río que estrechado en su corriente se precipita fragoroso á profundidades vertiginosas y bajo rocas enormes, calvas, que nos ocultan el cielo, amenazando desplomarse sobre nuestras cabezas; cerrado á veces el horizonte, á cortísima distancia sin que alcancemos á comprender donde encuentra salida el camino y desagüe el río como si nos encontráramos á las puertas mismas del infierno de Dante”.

Vistos aquests antecedents a mode de descripcions, una cosa és clara: a diferència de la proposta de projectar una variant a Oliana, Coll de Nargó i Organyà que va debatre el Parlament català durant l'època del tripartit i que va quedar en un esbós, a Treponts tothom estava d'acord que s'havia de fer el túnel. Així, la infraestructura que aquest novembre s'inaugura no deixa de ser una fita coral del territori. Un quilòmetre i dos-cents metres per salvar un tram que ni les malles ni els treballs de neteja i manteniment han estat suficients per garantir-ne la seguretat.

Si, com li agrada repetir a l'exalcalde de la Seu, Albert Batalla, “la C-14 és la columna vertebral de l'Alt Urgell”, el túnel de Tresponts és l'operació de l'hèrnia que els urgellencs (i els turistes que la transiten cada cap de setmana) han hagut de patir durant molts i molts anys. De fet, i seguint amb la vertebració del territori i les metàfores sobre l'esquena i patologies diverses, fins i tot l'alcalde d'Organyà, Celestí Vilà, veu el túnel com una oportunitat per frenar el despoblament crònic que pateix el Pirineu. Vilà considera que, més enllà de la seguretat, la infraestructura facilitarà que la gent torni a viure al poble. “Ens donarà facilitat per poder viure aquí, perquè la gent no tindrà por de creuar el congost per anar a treballar a Andorra o a la Seu. Farà que les poblacions del voltant ens aproximem de manera més ràpida, còmoda i segura”, explica l'alcalde a l'ara.ad.

Organyà és el final de trajecte d'aquest article, com ho va ser, segons relata la llegenda, el recorregut del cos inert del bisbe Ermengol. Després de caure al riu des d'una bastida del pont que es construïa a Bar, les aigües del Segre el van arrossegar fins Organyà, d'on el van recollir amb uns ganxos. I és per aquest motiu, diuen, diuen, diuen, que els habitants d'aquesta població urgellenca són coneguts amb el malnom de 'ganxos'.