Ajona: "Se’ns ha acusat que volíem trencar Vallnord i, 4 anys després, les marques són més fortes que mai"

OrdinoDurant els darrers quatre quatre anys, la missió principal de Xabier Ajona, director d'Ordino Arcalís, ha estat la d’aconseguir la viabilitat d’una estació que acumulava importants pèrdues econòmiques. Quatre temporades després la situació ha fet un gir de 180 graus, fins i tot inesperat. Secnoa ja no és una societat pública, sinó que la lidera qui també és el màxim responsable de la societat que gestiona Pas de la Casa-Grau Roig, Joan Viladomat. Una nova etapa amb un futur més esperançador, però “amb tanta o més feina que la que hem tingut fins ara”, reconeix Ajona. Amb ell hem parlat de com l’afronta, dels reptes i de quines són les primeres accions que els esquiadors veuran fruit d’aquesta nova unió empresarial.

L’1 de juny Viladomat passava a ser el nou president de Secnoa. Com s’ha viscut aquest canvi?

De fet, la col·laboració entre estructures ja està en marxa des de fa mesos. Quan es va saber que entrava Saetde a Secnoa vam començar a coordinar moviments, a estudiar sinergies, i la veritat és que encara ara estem en aquest procés. Es viu amb il·lusió, amb la satisfacció d’haver pogut treure Arcalís d’on estava ara fa quatre anys. Llavors ens vam marcar com a objectiu donar viabilitat a l’estació, i menys de quatre anys després podem dir que hem complert amb l’objectiu. Ara s’obre una nova etapa, diferent, però és evident que amb uns altres recursos i possibilitats econòmiques. Podem deixar enrere situacions de tresoreria complicades.

Canvia la manera de treballar, de funcionar de Secnoa?

A priori no de manera ostensible. Però sí que és veritat que si volem aprofitar les sinergies que es poden generar com a grup, no es pot seguir treballant exactament igual. Evidentment que canvis n’hi haurà, però en post de ser encara més productius i eficients.

Però tindria sentit que Joan Viladomat es portés persones de confiança a Arcalís, per liderar certes àrees...

No, perquè al final l’equip que ha aconseguit estar on estem ara és l’actual, no tindria sentit anar en aquesta direcció. Sí que és veritat que hi ha una sèrie d’aspectes on Saetde pot aportar coneixements, i aquí sí que es donarà una col·laboració estreta entre equips. De la mateixa manera que Secnoa, a l’haver hagut de buscar solucions amb pocs recursos, pot aportar visions diferents sobre la manera de fer en algunes coses. Però la confiança que se’ns ha expressat des del consell d’administració de Saetde ha estat absoluta.

Després de fer una presentació conjunta de la temporada d'estiu per part d'EMAP i Secnoa, queda clar que Vallnord té futur?

Ja hem deixat clar com veiem les coses Josep Marticella i jo. Se’ns ha volgut acusar que volíem trencar Vallnord, i quatre anys després les marques de Vallnord són més fortes que mai. Amb una estructura diferent, sí, però amb un futur més prometedor, també. Crec que és innegable. Al final el que cal al país és que les estacions d’esquí puguin seguir sent locomotores. I les marques no deixen de ser eines per enfortir aquestes locomotores. Però han de ser dinàmiques, no poden ser un entrebanc al desenvolupament de les societats i les estacions. Els últims quinze anys la fórmula ha estat Grandvalira i Vallnord, dues marques, però potser en un futur la fórmula ha de ser una sola marca. Tot i que proposant vàries alternatives: forfet d’estació, forfet únic com el d’Ski Andorra o reformulat d’una manera... Però això ho dirà el temps i el mercat.

Però partint d’aquesta llibertat entre EMAP i Secnoa, l’estructura organitzativa de Vallnord tendeix a desaparèixer...

Anirà adaptant la seva estructura en base als interessos específics de les societats. La realitat, a dia d’avui, és que dins de Vallnord hi ha menys gent, però en el conjunt de les tres societats està treballant més gent. Per tant, no és una cosa que ens hagi de generar neguit. Hem vist que hi ha una sèrie d’aspectes on la unió i les dinàmiques de grup són positives, però no és una regla de tres, no és sempre així.

En aquest sentit, cada societat ha treballat per separat per reforçar la seva marca.

A l’hora de dotar de personalitat i de posicionament correcte les estacions, i que la marca es treballés de manera adient, feia falta més gent, i gent especialitzada en generar aquest posicionament, en explicar al mercat realment el producte com calia. Abans hi havia molta confusió sobre si Vallnord era una estació, o dos, o tres, molta gent no sabia que hi havia una altra estació al fons de la vall, parlant específicament d’Arcalís, ho ignoraven. Perquè al vendre una sola marca, es pot generar aquesta confusió. I això acabava generant una pèrdua de força en una sèrie de nínxols de mercat, als quals ni Pal Arinsal ni Ordino Arcalís hi podíem renunciar.

Anant ara a Arcalís, com evoluciona la construcció del telecabina, la peça clau del pla director?

Aquest estiu s’ha d'instal·lar tot, i tot i que els temps són molt acotats i la meteorologia no acompanya del tot, la intenció és que estigui funcionant la temporada vinent. És veritat que per a l’inici de temporada podem estar molt ajustats, però no tinc dubtes que farem tot el possible perquè estigui funcionant.

I en paral·lel a les obres, aquest estiu es pot fer ‘paddle sup’ i canoa a Tristaina.

Des del principi ens hem esforçat per oferir activitats diferents a Arcalís. L’esquí que oferim és diferent, la restauració també ho intentem, i les activitats d’hivern, també. Aquesta proposta entra també dins el marc de diferenciació, en aquest cas dins les activitats d’estiu. Disposant d’un capital com els estanys de Tristaina vam pensar que podria ser diferent, exòtic. Poder estar remant amb canoa o ‘paddle sup’ a 2.400 metres d’alçada, envoltat d’un cercle glacial espectacular, de pics de 2.700-2.800 metres d’alçada... Vam pensar que seria molt interessant. No és una activitat de masses, tampoc ho volem perquè li treuria el seu encant, però sí que pretenem que els més agosarats puguin gaudir de l’entorn des d’una perspectiva diferent. Ens vam posar en contacte amb Medi Ambient i ens van donar el vistiplau a l’activitat, teníem un proveïdor interessat i al final hem trobat el camí per poder fer-ho. És una activitat que no s’ofereix enlloc més.

I l’estiu vinent, la novetat serà el tancament de la carretera que porta fins la Coma?

Des del nostre punt de vista seria l’idoni. No només pensant en l’explotació del telecabina, també per limitar el trànsit de vehicles en un entorn com la Coma, que a l’estiu arriba acumular fins a 800 cotxes. I també des del punt de vista d’oferir activitats diferenciades: si el país fa una aposta pel ciclisme de carretera i el Govern accepta la nostra proposta, significarà que el ciclistes podran viure els últims cinc quilòmetres d’una mítica etapa del Tour de França sense vehicles al costat. I això és una cosa que ningú més està oferint. Per un altre costat, de cara a la gent del país, que ara té accés lliure, voldríem que el seguís tenint, buscaríem la manera de donar l’accés. No té perquè significar una limitació en aquest sentit.

A banda del telecabina, quines novetats veurem l’hivern vinent a l’estació?

S’ha generat un estalvi en l’adquisició del telecabina i la voluntat del consell d’administració ha estat, en lloc d’estalviar aquests diners, invertir-ho en d’altres coses, algunes d’elles marcades dins del pla director. Però hi ha una altra part que potser són secundàries, que no es veuen tant i que sempre estàs pendent de fer, com millorar la senyalització, a algun punt de restauració... Amb aquest romanent ho farem. De totes maneres, estem en un moment incipient de les tasques de construcció del telecabina, sempre poden haver-hi desviacions i hem de ser curosos per no passar-nos.

Dins el pla director hi ha molta part d’inversió en innivació artificial, se’n farà per l’hivern vinent?

Sí, continuarem amb l’iniciat l’any passat. Vam fer 1,6 km de l’antiga xarxa, aquest any farem un quilòmetre més. L’any passat vam fer de la bassa de canons, al costat de la pista Canaleta, fins a la base, i de la base al cap del teleesquí 5, al sector debutants. Aquest any farem la continuació d’aquest canal fins al cap del telecabina Abarsetar. Així tindrem neu artificial des del cap de l’Abarsetar fins la base de l’Abarsetar. Aquesta inversió no estava prevista per a aquest estiu, però renegociar el cost del telecabina ens ha donat aquesta possibilitat.

Pal Arinsal s’enorgulleix d’obrir més de deu mesos l’any, Arcalís també vol aconseguir-ho? La intenció és esprémer al màxim la temporada d’hivern?

Des del principi és un fet que vam tenir molt en compte, tant la possibilitat d’allargar-la pel principi, com pel final. Però s’ha de trobar la manera de viabilitzar-ho. De res serviria obrir des de principis de novembre fins a mitjans o finals de maig, si no és rendible. Hi ha fórmules per fer-ho, però la tècnica és una cosa i la viabilitat econòmica, l’altra. Aquest any hem provat la fórmula d’allargar la temporada i hem vist que pot ser viable, pot funcionar. Seguirem treballant en aquest camí. Tenim pels propers anys diverses alternatives per allargar la temporada d’hivern, que no té perquè circumscriure's purament a l’esquí. El país no deixa de tenir una demanda turística, al mateix temps que una necessitat de generar atractiu pel període de primavera. Si ajuntem les dues coses i trobem la manera d’oferir activitats a la neu, que puguin ser prou atractives per a aquests col·lectius, podem arribar a trobar-ho. És un camí, però, que s’ha de recórrer a poc a poc per no acabar donant dos passos enrere. I quan creiem que podem donar el pas i econòmicament ens ho podem permetre, ho farem.

És més factible allargar la temporada que començar-la abans?

A nivell de neu és més factible, perquè al final de temporada sempre tenim prou neu per allargar-la, però el problema és que el mercat s’esgota, canvia el xip i la demanda es dilueix. En canvi a principi de temprada a nivell de mercat seria més fàcil perquè tothom vol esquiar. Però és més difícil garantir la neu. Sempre et mous dins d’aquesta incoherència. Per això cal buscar atractius de neu més enllà de l’esquí per a finals de temporada.

Un dels ‘peròs’ d’Arcalís és el seu accés. Tot i que s’està millorant, cal fer més actuacions?

Aquest any ha nevat molt i la carretera s’ha tancat poc. Cada hivern és diferent i les exigències són diferents. Tant des de l’estació com des del COEX, l'esforç i la col·laboració que es fa perquè no es tanqui la carretera és enorme, fem tot el que es pot fer. La coordinació és excel·lent, no puc dir res més. Quant a la carretera, la galeria que s’acabarà aquest estiu evitarà una sèrie de punts conflictius, però la carretera és la que és, els graus d’inclinació de les corbes del Serrat són els que són, i l’alçada és la que és. No podem ser inconscients del lloc on estem, és una realitat pel bo i pel dolent, per tenir neu a finals de temporada i per tenir un accés que a vegades presenta dificultats. Quin és el problema d’Arcalís llavors? La comparació amb el que pot tenir al voltant i, per altra, la cultura de la gent de no portar pneumàtics de neu. No és un tema de la carretera, estaríem sent injustos si diguéssim que sí. Que es poden fer més obres? Sí, però hem de ser conscients del que és econòmicament justificable pel que genera Arcalís pel país. Avui per avui, amb els mitjans que hi ha, penso que es fa tot el possible. Que al futur puguin sorgir nous recursos i solucions? Ja ho plantejarem.

Aquest hivern ha estat dur pel que fa a morts a la muntanya per allaus, i Arcalís també se n’ha vist afectada. Com es pot treballar des de les estacions per evitar-ho?

La situació d’aquest hivern d’accidents massius a nivell d’allaus al Pirineu és una combinació de factors. És un tema per exemple de conscienciació. Quan et mous en un entorn que té un risc implícit, i t’hi mous tots els dies, s’acaba generant, no diré un excés de confiança, però sí una falsa seguretat. I quan això succeeix en un entorn com la muntanya, amb un volum de practicants que va en augment d’una manera enorme, i que està fent que s’hi apropi gent que no té la cultura de muntanya, al final acaben succeint aquestes coses. Hi ha hagut molts accidents a tot Europa, als Pirineus però també als Alps, i hi ha hagut de tot: dins i fora pistes, amb guies i sense guies, amb totes les combinacions. Al final les estacions d’esquí el que podem fer és el que fem, intentar prevenir al màxim, conscienciar els visitants que, al final on hi ha neu hi ha risc. S’emeten butlletins de neu i d’allaus generats per especialistes, se senyalitza el nivell de risc a la base, a les oficines de turisme, amb banderes... però al final la decisió de sortir a la muntanya acaba sent de cadascú. Aquest any ha acabat amb números que probablement hagin estat de rècord en els darrers anys. Al final és un tema de conscienciació i de consciència, del risc que assumim.