"A Andorra no es pot ser ni donant"

Andorra la VellaAls 16 anys, a Maria Jesús Martínez li detecten una malaltia renal que va fer que a ella i a la seva família se li encenguessin les llums d'alarma. Dieta sana, cuidar-se, i certes precaucions era el que li varen recomanar els facultatius. Deu anys més tard, la seva malaltia va empitjorar fins a l'extrem que li varen diagnosticar, a l'hospital de Meritxell, una insuficiència renal terminal. "Recordo que el més dur va ser informar a la família que m'havien diagnosticat que la insuficiència renal era terminal, ja que a mi m'ha agradat sempre anar sola a les visites del metge" indica Martínez. La primera sensació només sentir que o "trasplantament o diàlisi" per part dels metges va ser que "se't cau el món a sobre. No saps què fer". Però l'anunci terminal de la seva malaltia, a una lluitadora com ella no li va venir de nou. Com ella mateixa indica "previ a l'anunci, ja veus que les coses no van bé. M'ho imaginava però no m'ho volia creure" indica. Va ser a partir d'aquí que comença una intensa lluita contra el rellotge. Per un costat calia aconseguir un donant i paral·lelament fer-ho amb certa rapidesa, ja que la situació cada dia que passava es complicava cada cop més. "A partir que em diagnostiquen la insuficiència renal terminal, comencen les visites a l'hospital Clínic de Barcelona, per fer-me proves i buscar un possible donant". Com és normal es va mobilitzar tota la família però cap va ser apte per a la donació fins que un dia, la padrina de bateig (una amiga de la família) es posa a disposició. Li fan les proves i es dictamina que és apta. La situació començava a ser d'urgència, ja que com indica Martínez "no podia menjar gairebé res". Els viatges a Barcelona varen canviar. El pare de la Maria Jesús, l'Olga (la padrina de bateig) i la Maria Jesús anaven i venien d'Andorra fins a l'Hospital Clínic per fer-se proves tant físiques com psicològiques. Fins i tot "vam haver d'anar al jutjat per fer tots els tràmits per fer constar que no hi havia cap mena de negoci, en aquesta donació" indica.

El 13 de setembre, un dimarts, i sense por a la malastrugança, Maria Jesús Martínez entrava al quiròfan. L'operació no va anar del tot el bé que havia d'anar, mostra d'això és que "l'endemà vaig tornar a entrar per reajustar algunes conduccions" explica.

Després de vuit dies hospitalitzada, la Maria Jesús rebia l'alta, amb sis quilograms menys, però amb una sensació física molt millor de quan va entrar al Clínic. "La millora física era substancial" recorda una Maria Jesús emocionada. Començava la veritable recuperació tant física com psicològica. Ella, que fins al moment havia estat una destacada atleta de salt en perxa amb rècord d'Andorra inclòs, va intentar recuperar, a poc a poc, els hàbits que tenia fins abans de l'operació "encara no tenia l'alta i anava a caminar fins a l'Estadi Comunal a veure els meus companys i companyes. Allà feia alguns exercicis i tot" recorda orgullosa la Maria Jesús. També recorda que "era conscient que la perxa no la podria tornar a tocar a causa del que comportava".

En mig procés de recuperació, els dubtes varen començar a sorgir i la caiguda de l'ànim, tot un fet "quan comences amb la recuperació també comencen els dubtes. Una medicació de per vida, si en un temps el rebutjo. Va ser una part dura" reconeix la Maria Jesús que sempre amb actitud positiva "les ganes de tirar endavant podien amb tot".

La seva evolució va anar avançant fins que el 12 de gener, comença de nou a treballar al SAAS. Els metges li havien dit que "podia fer vida normal, entenent aquesta anar a treballar, i fer esport amb mesura", reconeix Martínez.

La seva vida va tornar a canviar, quan coneix a la seva actual parella. Ell feia ciclisme i ella el seguia, en un principi per donar-li suport moral fins que un dia és ella la que l'agafa. Tan bona va ser la sensació que és, en l'actualitat, la seva vàlvula d'escapament. La Maria Jesús se sent ben orgullosa quan diu ben alt "és que porto ja cinc 'Purito Andorra' fetes" i és que pels amants del ciclisme, fer la ja mítica Purito Andorra és un orgull i més, si ets andorrana com ella.

La seva recuperació va ser tot un fet però no per això es va aturar. Sempre inquieta, sempre activa la Maria Jesús va començar a rebre 'inputs' sobre els Jocs Mundials dels Trasplantats. "Quan vaig saber que hi eren jo vaig pensar: 'jo vull participar'". I així serà del 17 al 23 d'agost, a la ciutat de Newcastle, al Regne Unit, on més de 2.000 atletes participaran en aquesta competició, que com la mateixa Maria Jesús diu, "més que una competició és una festa per donar les gràcies". Allà, participarà en les proves de deu quilòmetres contrarellotge i als 30 quilòmetres en ruta. "El meu objectiu és travessar la línia d'arribada" indica. I és que passar la meta serà el gran premi d'aquesta esportista, lluitadora com moltes i que mai s'ha donat per vençuda.

Tota la seva experiència, fa que estigui autoritzada per dir: "s'ha de fomentar la donació d'òrgans, ja que salva vides". En aquest sentit, "Andorra encara no té els protocols, ni el reglament ni els procediments que permetin ser donants d'òrgans" i això ho denuncia la Maria Jesús i afegeix: "és trist que tenim al costat a Espanya que és pionera en trasplantaments i Andorra no podem ser ni un país proveïdor perquè no tenim els protocols activats".

El Govern va aprovar la llei d'òrgans i teixits durant la darrera legislatura, però encara caldrà esperar perquè el Principat sigui un país "proveïdor". En aquest sentit l'ATIDA treballa per aconseguir que a Andorra es pugui ser donant i el país proveïdor.