Antoni Ramos: “Entre el 70 i 80% de factors que propicien el TDAH són d'origen genètic”

Andorra la VellaAntoni Ramos és cap de Servei de Psiquiatria de l’Hospital de la Vall d’Hebron i investigador en el camp del TDAH. Recentment, ha publicat un article sobre el substracte anatòmic funcional d'aquest trastorn en una de les revistes científiques de més prestigi a nivell internacional. Aquest proper 12 d'octubre participarà en la taula rodona a partir de dos quarts de set de la tarda a la sala d'actes del comú d'Escaldes-Engordany. L'especialista comenta quins són els principals factors que poden influir en la manifestació del transtorn i com es pot combatre l'estigma d'aquells que el pateixen.

Vostè participarà el 12 d’octubre en una jornada sobre el TDAH en què es demana si és real, ho és?

I tant. És tan real que les primeres referències daten del 1775. Si no fos real no tindria sentit que en un hospital com el de Vall d'Hebron tingués un programa específic per aquest trastorn, no dedicaríem esforços públics a coses que no existeixen com a tal.

Segons dades de l’OMS un 6% dels nens pateixen aquest trastorn, com valora aquest percentatge?

Té una elevada freqüència en la població en general, un 6% de persones és un percentatge alt si es compara amb la diabetis o l'asma, per exemple. Hi ha una sèrie de factors que poden afavorir i incrementar la freqüència del trastorn, com ara les persones nascudes de forma prematura (prop d'un 10% de la població) o consumir tabac o drogues durant l'embaràs. Aquests factors poden incrementar el risc i la presència de TDAH.

Recentment ha publicat vostè un estudi a Nature Genetics sobre els orígens genètics de malalties psiquiàtriques, què pot aportar en el cas del TDAH?

Dins dels factors del per què una persona té TDAH, entre el 70 i 80% són d'origen genètic i la resta són factors que tenen a veure amb l'ambient, com els que acabo d'esmentar. El TDAH és un dels trastorns, juntament amb l'autisme o esquizofrènia, que té una major càrrega genètica, és a dir, hi ha una predisposició elevada dels nostres gens a tenir-lo. Afecta de manera freqüent a les famílies, on els pares acostumen a transmetre-ho als fills. En el cas, per exemple de bessons, hi ha una probabilitat del 76% que, si un dels dos el té, l'altre també.

Hi ha factors socioculturals o socioeconòmics que afavoreixen el creixement del nombre de diagnòstics?

És cert que el nombre de diagnòstics ha augmentat, però ho ha fet perquè la quantitat de recursos per tractar el trastorn també ha crescut. Tenia molt poca atenció fa quaranta anys enrere i no es podia gaudir d'un bon diagnòstic o tractament, no hi havia una bona xarxa de centres de salut mental. Tot això, ara, ha augmentat molt i provoca que hi hagi més possibilitats de fer un diagnòstic a temps. La falta de controls en aquest àrea provocava, en l'edat adulta, problemes secundaris al TDAH, com ara consum de drogues, problemes de criminalitat... i ara tot això està més controlat.

Ara estem en la balança contrària i hi ha un excés de diagnòstics?

Totes les dades que existeixen a Catalunya i a l'estat espanyol ens indiquen que estem en una situació d'infradiagnòstics. Si el TDAH afecta el 6% dels nens, en tractament no n'hi ha ni de bon tros la meitat d'aquest percentatge, això implica que molts menors no estan rebent tractament regulat i de forma continuada.

Com afecta el no-diagnòstic?

Les persones que tenen TDAH tenen un risc el doble o de tres vegades més de consumir drogues al llarg de la vida i acostumen a tenir el doble d'accidents de trànsit que la població en general. Tot plegat configura un risc de mortalitat cinc vegades més elevat que la resta de la població; per això un diagnòstic acurat, a temps i multidisciplinari és molt important. Segons alguns estudis, les persones que tenen un tractament adient acostumen a reduir tot aquest percentatge de riscos, la prevenció és fonamental.

També hi ha veus que indiquen que els pacients a vegades pateixen una sobremedicació?

No crec que es pugui parlar d'una sobremedicació. El creixement dels darrers mesos no ens indica si hi ha molta gent o poca en tractament, l'únic que ens assenyala és que hi ha una gran diferència entre el punt de partida i l'actual. Però, repeteixo, fa quaranta anys enrere el nombre de persones que rebien tractament era de 0,00001. A més, per tractar el TDAH hi ha dos tractaments ben diferenciats: els farmacològics i els psicològics de tipus cognitiu conductual, que són els que han demostrat més eficiència dins del camp de la psicologia. Segons la gravetat del trastorn s'aplica una via o altra. Si una persona té un TDAH lleu d'entrada el que es farà és un tractament psicològic amb pautes pels pares i a les escoles, sobretot si el pacient és menor, ja que en cas que ja sigui adult serà més complicat. Quan tot això no es pot controlar i la diagnosi és més greu és recomanable, per eficàcia i seguretat, incorporar també un tractament farmacològic. Els recursos que tingui la família també faran escollir un mètode o altre, per això és tan important que hi hagi centres psicològics a l'abast. El que hem d'exigir a les autoritats és que aquest servei estigui disponible per a tothom, per evitar la via del fàrmac en els casos que sigui possible i que aquells que hagin de prendre medicació tinguin un descompte com la resta de trastorns mentals crònics.

Un medi més natural com el que envolta Andorra pot ajudar a prevenir o a controlar el trastorn?

La contaminació ambiental és un factor de risc que pot empitjorar la simptomatologia de la falta d'atenció, per tant, en un entorn que a priori sembla més net pot afavorir el control del TDAH. A més, la pràctica habitual de l'esport és un tractament que recomanaríem a tothom amb problemes d'atenció i d'hiperactivitat. Aquests dos factors, que segurament teniu a Andorra, poden ajudar a minimitzar l'aparició del 100% del trastorn. Tot i això, també és cert que diversos estudis ens indiquen que no hi ha una gran diferència entre els països dels nord o sud.

Hi ha un estigma en relació al trastorn?

Quan algú se li diagnostica un TDAH tothom es veu en cor i amb prou bagatge com per opinar i recomanar coses al pacient. Tots podem tenir en algun moment un instant d'inatenció o hiperactivitat, però el trastorn és quelcom molt concret i sostingut en el temps. En general hi ha un gran desconeixement dels trastorns mentals i falta comprensió. En el 75% dels pacients els tractaments funcionen i permeten tenir una vida més o menys com ells la desitgin portar i aquest és l'objectiu a seguir.