Batecs d’acords

Escaldes-EngordanyJa des de ben lluny endevina la silueta de l’estructura. Sembla una cabina de telèfon d’aquelles que d’aquí poc formaran part dels museus d’història. A mesura que s’hi aproxima comprova que és més gran que les típiques cabines londinenques vermelles i amb finestres quadrades. Després de recórrer tota l’avinguda Carlemany, esquivar turistes que han aprofitat el pont del Pilar i Vivand per passejar per la capital del Coprincipat, es planta davant l’estructura creada i dissenyada per Col·lec, un estudi de disseny d’experiències instal·lats a Barcelona.

A través de les cortines de color groc que envolten l’estructura, veu com a l’interior hi ha una família ballant al ritme d’una música que només ells escolten. Els pares i el fill duen uns auriculars amb llums vermelles que els dóna un aire de déus envoltats de llum i colors. Veu la cua que hi ha per entrar i, a punt de prosseguir el camí cap a la part més alta de Vivand, observa les cares somrients amb què surt la família de dins la cabina.

Vol saber de què tracta i llegeix en un cartell a la vora de la cua que el batec del cor és la resposta a la teva actitud. “Música, ritme cardíac i actitud”, pensa. Una idea comença a formar-se en el seu cervell però no les té totes. “De veritat cada ritme cardíac té una cançó indicada que li va com anell al dit?”, es pregunta. La resposta només l’aconseguirà entrant a la cabina.

A mesura que passen els minuts, centenars de persones caminen al seu voltant. Alguns no es miren l’estructura. Altres s’aturen, observen i segueixen caminant. N’hi ha uns quants, famílies sobretot, que es posen darrere seu a la cua. Només pot fer que esperar i com a distracció pot observar com actuen els que ja són dintre de la cabina que ha portat Col·lec especialment pel Vivand dedicat a la música.

Sent com l’expectació creix dintre seu a mesura que veu entrar-hi i sortir-hi gent. Ha observat que la tònica dominant és que els nens són els que arrosseguen els pares per experimentar el que sona a través d’aquells auriculars vermells, però un cop a dins, són els pares els que ballen més i s’ho passen millor.

Quan està a punt d’entrar, troba una amiga i la convida a provar l’experiència plegats. Just abans que sigui el seu torn, li explica ràpidament el poc que sap del que hauran de fer. Entren i els donen els auriculars, els expliquen que han de posar la mà sobre la peanya.

Senten una veu i de cop, després de dos segons d’absolut silenci en què tot l’enrenou de Vivand desapareix, els dos senten el batec del cor d’ella. Li fa broma: “Què has pujat corrents?”. Abans que ella pugui respondre, comença a sonar un dels grans hits de Queen, ‘We Will Rock You’. Sense poder evitar-ho, empesos per l’aïllament total, una de les grans cançons de la història i saber que surt del batec del cor d’ella, els dos comencen a ballar com si estiguessin en una avinguda Carlemany buida i ells dos fossin els únics per escoltar la música.

“Va, prova-ho tu, ara”, l’encoratja ella. Posa la mà on toca i després d’uns moments d’incertesa, comença a escoltar el ritme que el fa estar viu. És molt més tranquil que el d’ella. Sonen els primers compassos i instintivament els malucs dels dos comencen a moure’s al ritme del baix que dona vida a ‘Stand by Me’, de Ben E. King.

En acabat, surten de la cabina i ella li diu que té un ritme cardíac molt gospelià. “Com? No sé quina cançó era, tot i que m’ha agradat molt”, respon. Ella li explica que és una de les cançons més interpretades de la història, que es va crear gairebé sense voler-ho per acabar d’omplir un disc i va acabar sent un èxit.

‘Stand by Me’ té arrels de Gospel, d’aquell blues espiritual que feien sonar els recol·lectors de cotó. Quan arriba a casa, busca la cançó i després d’escoltar-la dos cops, sap que no podrà treure’s el seu ritme cardíac musical del cap durant uns dies.