Xavi Casas: Fa falta que hi hagi ajudes per arribar a dalt. No un cop ja estàs consolidat

Després de 30 anys de carrera esportiva, el pilot de trial i bike trial, Xavi Casas, va anunciar la seva retirada com a professional. Ho va fer amb un campionat del món, diversos rècords Guiness, diferents títols a nivell individual i una medalla representant a Andorra en el passat Trial de les Nacions formant equip amb els joves, a qui ell havia entrenat, Gaudi Vall i Jordi Lestang. Repassem amb aquestes tres dècades d'esport d'alt nivell.

Com està, ara que fa uns dies que va anunciar la retirada?

En gairebé dos mesos, he tocat la moto dos cops, i això és raríssim. Em costa estar sense entrenar, i em noto diferent. Però és cert que portava moltes lesions acumulades i ara no em fa mal res. 

Té nostàlgia?

De moment no, però t'he de dir que sempre porto la moto a la furgoneta. I quan comencin a sortir els calendaris de la temporada que ve, això serà el més difícil perquè no hi hauré d'anar. Segur que serà el més complicat.

Com va arribar vostè al trial?

A l'any 90, es va fer un campionat de Trialsín, que era com es deia llavors el bike trial, al Poliesportiu. Jo tenia 12 anys i hi vaig anar amb la meva família, i aquí va venir l'Ot Pi. Per mi va ser impactant. Jo vivia a Ordino, i llavors tots ens vam comprar una Monty de Trial, amb tots els meus amics i aquí va ser el començament. Pensa també que jo en l'adolescència era un nen més aviat grassonet i tímid i em deixaven sempre de banda; però quan anàvem amb bici, jo em sentia líder del grup perquè era qui en sabia més.

Com va començar a entrenar?

De manera autodidacta. En aquella època no hi havia pas ni ningú que ens n'ensenyes ni tampoc internet. Hi havia algun entrenador, però era més un passatemps. I llavors vaig apuntar-me a l'Esprint Club per començar a entrenar. I volia anar a una competició i em van portar al campionat de Catalunya; vaig quedar últim perquè no n'hi havia més! La diferència del meu nivell amb el penúltim, era molt gran. 

Com ho va fer per millorar doncs?

El meu pare em gravava amb una càmera de VHS de l'època, i jo després veia els errors i sortia a entrenar per millorar. I d'aquesta manera va ser com vaig treballar per millorar. Això va ser del 91 al 93. I el meu pare cada cap de setmana em portava fora per entrenar, a fer estades... i a més em vaig desenvolupar físicament abans, i vaig fer 3r del món a Japó.

I la part física?

Vaig tenir la sort que el preparador físic del Festina Andorra em fes una planificació i jo tres cops a la setmana feia preparació física a l'Estadi Comunal. I els caps de setmana sortia a fer tècnica. I d'aquesta manera vaig aconseguir anar millorant. Això ha sigut la meva forma de vida des de llavors fins ara que tinc 42 anys.

Quin va ser el següent pas?

Saltar a la moto. La majoria dels que estàvem al més alt nivell mundial que som de la mateixa edat, com l'Albert Cabestany i després també va ser el cas del Toni Bou, que és una mica més jove, és el que féiem. Era el pas natural per dir-ho així. Una marca de motos llavors em va deixar una moto a preu de cost, i materials de recanvi per poder fer el salt; i així va començar l'aventura.

Vostè va patir una lesió, precisament quan estaven fent el salt al mundial de moto.

Sí, va ser l'any 99, que em va tenir aturat dos anys. Em vaig fer una triada, em van operar i vaig voler tornar molt de pressa, i m'ho vaig tornar a trencar tot. Em vaig quedar sense equip, i al cap d'aquests dos anys, vaig tornar a la bicicleta, perquè jo volia ser campió del món i ja m'era igual en aquell moment ja fos en moto o en bici.

Com va fer aquest canvi?

Em van oferir anar a viure a Nottingham, per tal de desenvolupar una nova marca de bicicletes. Del 2001 al 2005 vaig entrenar només per ser campió, i ho vaig aconseguir. Abans, al 2004, vaig fer el rècord Guinness a la Torre Eiffel, perquè necessitava recursos per poder afrontar el repte de ser campió del món i tenir recursos suficients per a poder aconseguir les meves fites i no haver de patir després, un cop m'hagués retirat. 

Què canvia en la seva vida quan aconsegueix ser campió del món al 2005?

Doncs moltes coses! Jo ho vaig fer com un projecte personal i que volia arribar fins al final; i quan hi poses tants anys i tant esforç, no pots fracassar. Vaig sacrificar l'adolescència, la joventut... perquè no tenia temps per viure-la. A banda dels moments durs com mals resultats o lesions. I amb tot això em deia, no em puc retirar sense ser campió del món. I un cop ho vaig assolir, va ser començar a gaudir i poder fer calaix econòmic per no patir després. I això és el que he fet des del 2005 fins ara que m'he retirat.

I aquí comença el Xavi Casas dels rècords...

Exacte. Podia tornar a ser campió del món? Sí. Però també he viscut moltes coses espectaculars com fer exhibicions amb Monster a Las Vegas, a Dubai, el Rècord Guiness a Xangai... i has de pensar que guanyes més pels patrocinadors que sent campió del món. I a més a més avui en dia amb 30 anys, en el món de l'esport, ja et diuen vell. 

Quan torna a agafar la moto?

Al 2017. Amb la bici puc dir que ja ho havia fet pràcticament tot. En el bike trial, ets més gimnasta que ciclista. I amb 40 anys, ja comences a notar la mancança física. Llavors, vaig parlar amb la marca Sherco, a fàbrica, per comprar-los una moto i em van fer una proposta, que era entrar al seu equip per fer mundial. Al 99, quan em feia falta no ho vaig tenir, però ara amb 35 anys, m'ho ofereixen. Hi vaig meditar fins a final d'any i al final vaig dir que sí. D'aquí vaig saltar a Gas Gas i ara he acabat amb TRS on a més a més hem aconseguit aquest podi històric al Trial de les Nacions.

Què va suposar fer aquest podi corrent, si em permet l'expressió, amb els seus nens?

És un final que ni pintat. Jo a aquests nois, quan vaig tornar a agafar la moto, els tenia a l'escola de bike trial. Llavors, al 2017, ja apuntaven maneres. No m'hagués esperat mai que cinc anys més tard tindrien un nivell tant bo per fer aquest podi. Cada any jo pensava... a veure si en la meva última i en la seva primera ho aconseguim. I aquest any era el moment idoni, tenen un nivell ja semi professional, i ens va sortir rodó. Allà vam demostrar que teníem fusta de competidors. 

És un molt bon moment per al trial a Andorra?

Què passa? Que Andorra és el millor país per fer trial. Fins ara, era a Catalunya... la manera d'entrenar, les marques de motos, tot el naw haut està a Catalunya. I els pilots d'aquí sempre han hagut d'aprendre i millorar per competir contra els de baix, que és on hi ha hagut els millors. Ara, aquí es pot fer moto, a Catalunya no i resulta que és millor viure a Andorra per fer trial. Hi ha el Toni Bou, que ha vingut aquí a viure per això. Ara tenim uns nens amb cert nivell, pares que poden assumir els 25.000 euros l'any que val fer una temporada. Això, a més a més és un esport molt arrelat al país, fa que puguin sortir. Però aquí la Federació no es pot posar medalles.

Què vol dir?

Això ha caigut del cel. Catalunya té el nivell, però no s'hi pot fer trial i venen aquí. Hi ha uns nens amb nivell i uns pares que s'ho poden permetre o fan mans i mànigues, com és el cas del Jordi Lestang i el Gaudi Vall. Però amb aquesta la situació actual, ja no dona per més, ja no passaran d'aquí si no hi ha ajudes. Has de pensar que el campió i el quart d'Espanya de la seva categoria s'han hagut de retirar perquè no tenien ajudes. Ara és el moment clau... o continuen com ara i pleguen en tres anys, o la FMA i Govern entenen com funciona això, i tindrem dos pilots que estaran en el top ten mundial.

No funciona el sistema de beques?

El problema és que les beques te les donen quan ja ets a dalt. I precisament el que necessites és ajuda per arribar a dalt. Un cop ets top ten mundial, ja no et fa falta. Un exemple. Hem fet podi al Trial de les Nacions i tot el que hem rebut ha estat un paraigua i una melemada. I no és una crítica, perquè jo ja estic retirat, però penso en aquests joves que tenen l'oportunitat d'estar a dalt. I no parlo de diners només. Un reconeixement durant el Trial Indoor que després pot obrir la porta a tenir patrocinadors. No penso que no es vulguin fer bé les coses, a vegades es fan coses però no es té clar el camí. I tenim l'exemple de Catalunya de com ho fan per tenir permanentment pilots bons en el Mundial de Velocitat.

Falten estructures?

Crec que no s'aprofita tota la potencialitat que hi ha al país. Està molt bé que es facilitin les coses perquè vinguin pilots de fora, com és el cas del Toni Bou, perquè al final també fan créixer l'esport. Però cal també que es faci una estructura aquí, invertir en un equip perquè els pilots que despunten tinguin les mateixes condicions. Això què pot costar? 50 mil euros l'any? Sens dubte és una inversió que val la pena perquè algun d'ells pugui optar a guanyar el mundial de Trial.

L'actual sistema, és el que l'allunya a continuar en l'esport?

Crec que les coses es podrien fer d'una altra manera, per tal d'aconseguir buscar que hi hagi resultats bons. Aquest és un dels motius que fa que no continuï vinculat al món del trial, perquè tal com es fa ara, crec que no es poden aconseguir resultats; a més a més, soc una persona políticament incorrecta. A banda, tinc altres projectes que em criden més l'atenció.

Ara està plenament bolcat en el món de l'empresa. En què està treballant?

Els últims 10 anys, ja començava a tenir calaix, i vaig començar a invertir en negocis pensant en què això s'acabava. Vaig invertir en propietats immobiliàries, reformar-les i tornar-les a vendre. El disseny i l'arquitectura sempre m'ha agradat. A banda de la part immobiliària, he creat una fàbrica on faig refugis de muntanya que venc per tot Europa, seguint una cadena de muntatge similar a la que hi pot haver en una fàbrica de motos. I el meu dia és dirigir tot aquest projecte. 

Ha traslladat la competitivitat de l'esport als negocis?

Soc competitiu! Fa 30 anys que competeixo i sí en els negocis també, tot i que m'he d'acostumar que tot va a un altre ritme. Aquí la competició és estar al mercat i per sort he sigut pioner en aquest sentit, però segur que ben aviat sortiran competidors. He d'aprendre a adaptar-me a aquesta nova vida i deixar que tothom treballi al seu ritme. A més a més, el que fem és una cosa tant nova que ho estic aprenent tot des de zero i això m'agrada molt!

Com es sent en aquesta nova etapa?

Molt bé! Em torno a sentir com quan tenia 15 anys i com et deia, aprenent com funciona tot des de zero. I sincerament, necessitava aquest aire fresc. Quan parlo de tot el món del trial, encara m'accelero, per això estic gaudint tant d'aquesta nova etapa i estic molt més relaxat. Això sí, t'admeto que el que més em costa és arribar a casa i no haver suat, després d'haver estat tota la vida fent entrenament físic. Però de mica en mica, tornaré a agafar la moto i entrenar dos o tres cops a la setmana, i fer una mica d'esport.