Marta San Juan: "Està demostrat que una dona pot fer el mateix que un home, amb les mateixes condicions i oportunitats"

Andorra la VellaMarta San Juan va començar a fer d'àrbitre amb 14 anys i, durant els quatre següents, ha compaginat aquesta tasca amb la de futbolista, perquè també formava part de l'Escola Nacional de la Federació Andorrana de Futbol (ENFAF). No li ha estat fàcil portar les dues activitats alhora, ja que moltes vegades li han coincidit els horaris. Des d'aquest Nadal passat, però, ha decidit penjar les botes i dedicar-se només al xiulet. Ara, fa poques setmanes, es va convertir en la primera àrbitre assistent d'un partit de la màxima categoria del futbol andorrà, la Lliga Multisegur Assegurances. I aquest cap de setmana xiula per primer cop fora d'Andorra, a Malta.

Quan et vas calçar per primer cop unes botes de futbol?

Des de ben petita he jugat a futbol a l'escola, amb nens. I sempre m'havia volgut apuntar a un equip, però els meus pares prioritzaven la piscina. Després ja em podia apuntar al que jo volgués. I no va ser fins als 12 anys que hi van estar d'acord i em vaig apuntar a l'ENFAF, l'únic equip femení de futbol a Andorra.

Com vas prendre la decisió d'agafar el xiulet, a més de jugar a futbol?

Els àrbitres de futbol van venir a l'escola a fer campanya i amb broma vaig dir: "Doncs m'apunto!". Ja que m'agrada el futbol, vaig a veure com és aquest món. Però mai m'hagués imaginat que arribaria fins on he arribat, mai.

A què donaves preferència, quan compaginaves les dues activitats?

Donava preferència al futbol, molta més. M'agradava. I com que em coincidien els horaris, vaig avisar el cap d'àrbitres que jugava en un equip, perquè ho tinguessin en compte. A més, jugàvem a la lliga catalana i la majoria de caps de setmana me'ls passava a fora i no podia arbitrar. Feia el que podia. Comparat amb ara que he deixat completament el futbol, no feia pràcticament res d'arbitratge. Només arbitrava alguns partits de nens.

Per què vas decidir decantar-te per l'arbitratge, finalment?

M'entretinc molt més i tinc molt bon rotllo amb els companys, que són espectaculars; m'han ajudat moltíssim. I és el que més em beneficia, crec. Fins aquest any he estat l'única noia. Ara se'n van apuntar tres de noves i totes van passar l'examen. Però d'aquestes només n'ha quedat una, que alhora també juga a l'ENFAF. I de moment bé. Està en la mateixa situació que jo estava al principi. De les altres dues que van fer l'examen no se'n sap res.

En un país petit com Andorra, com va rebre el teu entorn més proper la decisió de dedicar-te a l'arbitratge, un món que és majoritàriament masculí?

La família em va recolzar molt. Fora d'Andorra em van prendre per boja, perquè el que es veu a Espanya i Catalunya és molt diferent del que es veu aquí, és molt més agressiu tot. Alguns familiars de fora d'Andorra em van dir que estava boja i que no aguantaria ni dos dies... i aquí estic. I pel que fa a les companyes d'equip, al principi s'ho van prendre una mica amb conya (riu). Ja saps com són els jugadors amb els àrbitres... Però quan vaig deixar l'equip, totes em van recolzar moltíssim i em van dir que endavant i que tant de bo arribi lluny.

Com recordes el teu debut com a àrbitre assistent a la màxima categoria del futbol andorrà?

No va ser res espectacular, per mi. Va ser com un partit més. L'únic que es notava la diferència amb els jugadors, l'arbitratge i tot en general. Es notava que era més professional. Però, com un partit més. Crec que és el que millor em va sortir des de fa molt temps. Hi ha com més facilitats. El fet de portar auriculars i tenir més recursos, és millor. Després d'aquell partit vaig encadenar dos cap de setmana seguits de linier i vaig xiular la Copa Constitució, que també es considera Primera Divisió.

Tens algun referent?

A nivell del país, tinc com a referent Luis Miguel do Nascimento, l'únic àrbitre internacional que hi ha a Andorra. I pel que fa a noies, Bibiana Steinhaus, que és una àrbitre alemanya que xiula a la Bundesliga, la Primera Divisió de futbol masculí a Alemanya. He vist alguns partits seus i m'agrada molt la seva manera d'arbitrar. Intento imitar-la una mica, ja que és una noia molt seriosa, però alhora molt comunicativa amb els jugadors.

T'has trobat amb algun moment conflictiu, arbitrant en les categories més altes? Coses que t'hagin pogut dir des de la graderia o algun jugador des del camp mateix...

Pel que fa als jugadors, jo també he estat jugadora i els entenc perfectament. Algun comentari sí, però a nivell d'arbitratge, no perquè sigui una dona. Simplement, un comentari com el que podrien fer a qualsevol altre àrbitre. Entenc els nervis dels jugadors i els passes per alt com pots. I des de la graderia he escoltat coses bastant lletges, però poques. No és una cosa habitual, la gent normalment es comporta bastant bé i no és gaire irrespectuosa. Escoltes algun comentari, però res de l'altre món. És part de la tasca.

I com es pot combatre això?

Suposo que conscienciació per part dels clubs i les federacions. Però no només a Andorra, sinó a tot arreu. Potser amb les campanyes que estan duent a terme, sobretot al futbol base. El pitjor són els pares, perquè es pensen que els seus fills són Messi, els millors del món... i realment estan allà per aprendre, jugar i passar-s'ho bé. Quan estan veient els seus fills sempre es converteixen tant en àrbitres com en entrenadors, i això no és possible. Per mi, el que millor es pot fer és conscienciar la gent que tothom està fent la seva feina i que ningú va en contra de ningú. Amb les categories de nenes no m'hi he trobat gaire. Suposo que el fet que sigui una noia canvia una mica la cosa. Però en categories de nens petits m'he trobat alguns pares que Déu n'hi do. A més, aquestes categories són les que més costen d'arbitrar, perquè van tots cap a la pilota i no veus el que està passant, els nens cauen... i els pares fan un món de res. Diguem que arbitrar a grans és menys complicat, ja que les jugades són més clares de veure.

El 8 de març, coincidint amb el Dia internacional de la dona treballadora, la plataforma Acció Feminista d'Andorra va organitzar un primer acte al país. Tu vas participar en un col·loqui, al col·legi Maria Moliner, juntament amb altres dones, on vau parlar de la vostra experiència en professions que tradicionalment han estat exercides per homes. Et consideres feminista?

Sí. Jo crec que tothom s'hauria de considerar feminista, perquè el feminisme és, simplement, la igualtat entre homes i dones. I la gent confon aquest terme, entenent que ser feminista és el mateix que ser masclista, però en dones. I no és així. Em considero molt feminista. La societat encara és majoritàriament masclista i queda molt per fer, encara.

Des de la teva feina com a àrbitre, creus que pots reivindicar aquesta igualtat entre homes i dones?

Jo crec que sí, perquè està demostrat que una dona pot fer el mateix que un home, amb les mateixes condicions i les mateixes oportunitats.

T'has trobat amb alguna situació, arbitrant, en què pel fet de ser dona t'han volgut deixar en inferioritat o en evidència?

He sentit comentaris, sí, però són una minoria. La gent es comporta bastant bé. Tot i que de vegades, pel simple fet de ser dona, ja et posen una etiqueta, com ara: "Compte!", "ja ho farà malament" o "vigileu que potser l'ofeneu". Alguns creuen que pensem diferent dels homes, i no és així. Jo tinc la mateixa formació que els meus companys. Només a les proves físiques tenim una mica més de temps per fer-les, però és per qüestions biològiques. Però és cert que la gent ja ve amb el xip canviat si veuen una dona.

Després d'haver debutat a la màxima categoria del país, quin és ara el proper pas?

El proper pas és l'intercanvi de federacions, que és el que faré aquest cap de setmana, a Malta. I el següent... A mi no m'agradaria quedar-me com a assistent, sinó que m'agradaria ser àrbitre principal. Després d'això ja pots aspirar a àrbitre FIFA i a àrbitre internacional.

En què consisteix aquest intercanvi de federacions?

La Federació Andorrana de Futbol (FAF) té un conveni amb algunes federacions, com ara Malta, Gibraltar, San Marino, Luxemburg... i algun país més. Perquè els àrbitres veiem el funcionament a altres països, doncs es fan aquests intercanvis. Nosaltres hi anem i àrbitres d'allà també venen aquí a Andorra. I xiulem partits de les seves lligues, tant de Primera com de Segona Divisió. Anem quatre àrbitres, en total. Vaig amb un altre àrbitre assistent, el principal i un quart àrbitre.

És el primer cop que ho faràs. Amb quines perspectives marxes?

Estic una mica nerviosa, perquè cada partit és un món i no saps què et trobaràs. Les normes són les mateixes, però estic nerviosa (riu). És el primer cop que arbitraré fora d'Andorra. És com una mica d'autopressió. També influeix una mica el fet de ser noia perquè no saps el que diran. No hauria d'importar-me realment, però em pesa una mica.

El proper objectiu que et marques, quin és?

Arbitrar un partit de la Primera Divisió d'Andorra. Jo no m'esperava fer d'assistent en un partit de la màxima categoria, va ser de cop... així que, qui sap! Qualsevol dia em poden avisar.

Creus que t'hi pots guanyar la vida fent d'àrbitre?

Tant de bo. És el que voldria, però ho veig una mica difícil, perquè has de ser molt i molt bo. Perquè no, eh! Però ho trobo molt complicat. Tot i que m'agradaria molt.

Quin missatge enviaries a les noies del país que també vulguin ser àrbitres?

Els inicis són com tots. Comences xiulant a nens petits i penses "quin rotllo!", però si t'esforces, hi poses ganes i compromís, molt compromís, dona resultat. Tot arriba. I sobretot que tinguin paciència, molta paciència, a l'hora de xiular.