Grela Bravo: "No existeixen veritats absolutes. Ni úniques. Ni tan sols les nostres"

Psicòloga clínica, mediadora social i intercultural i també escriptora. Parlem de Grela Bravo que aquest dissabte 22 d'abril estarà al Fòrum de l'FNAC Andorra signant el seu darrer llibre "Maneras de decirlo". Amb "Maneras de decirlo", l'escriptora Grela Bravo tanca una trilogia que va iniciar-se amb "[A propósito de...]" i "Matemática de la fragilidad" i que han suposat un recorregut per on l'autora ha reflexionat sobre aspectes tan potents com la mort, el dol, la incertesa, l'absència, entre altres. Un llibre que sense dubte sacsejarà al lector.

"Maneras de decirlo" és el seu dotzè llibre. Des del 2011 va a llibre per any. Dedueixo que vostè és una apassionada de l'escriptura i que té moltes coses a dir.

En realitat, darrere o abans de publicar qualsevol llibre hi ha tot un camí d'observació, contemplació, expectació, introspecció, d'admiració... de tot el que m'envolta i succeeix. Les persones, les circumstàncies, les emocions, la vida... I quan un es fa addicte a aquest hàbit, després arriba la necessitat de compartir-ho. La meva manera de fer-ho, en aquests moments, ha estat dir-ho, escriure-ho.  

A "Maneras de decirlo" fa reflexions sobre coses personals, experiències que només ha viscut l'escriptora, tot i això, el lector pot veure's identificat amb el que explica?

L'escriptura sempre és un acte íntim i a la vegada universal. La perspectiva indefectiblement és personal, subjectiva, però els temes són universals. Ens travessen a tots. I per això, qualsevol lector pot sentir-se projectat o reflectit en ells.

Parla de temes potents, com ara, la felicitat, la mort, la por, el dolor... i assenyala que ens hem d'encarar a ells i només així podem abraçar la llibertat plena. A què es refereix exactament?

Més que encarar els hem d'afrontar, acceptar-los. Acceptar les circumstàncies -ajuda a comprendre-les- i és la primera condició per lidiar amb elles. Lluny del miratge o la fal·làcia de pretendre canviar-les. Aquesta és una guerra perduda que genera molt desgast, frustració i dolor.

No sé si existeix la llibertat plena, però viure així (intentar-ho) resulta molt alliberador.

Ens hem de sotmetre a una autocrítica constant?

Haver de... no és una fórmula que m'atreviria a sentenciar mai. Però sí crec en el pensament crític com a actitud vital. Permetre'ns qüestionar i revisar les nostres certeses. Res és absolut ni permanent. 

Està a l'abast de tot ésser humà arribar fins a la llibertat plena?

Què és la llibertat plena sinó una entelèquia.

Es pot entendre "Maneras de decirlo" sense haver llegit "A propósito de..." i "Matemática de la fragilidad"?

Poden llegir-se amb independència, però sí que existeix un fil conductor entre ells. Un diàleg intern que els uneix i té sentit pel moment vital en el qual varen ser escrits. 

Quin és el missatge que vol fer arribar al lector amb "Maneras de decirlo"?

Que no existeixen veritats absolutes. Ni úniques. Ni tan sols les nostres. Allò que un dia ens va resultar una certesa incontestable, un lloc segur, pot per una raó o mil raons esdevenir una esquerda, un abisme, una soga o una trampa en un altre moment donat. Comprendre i acceptar això és haver entès -per fi- les senzilles regles d'aquest joc que és viure.