Pedra seca, patrimoni en perill

OrdinoL’esvoranc al camí ral d’Ordino ha posat sobre la taula el risc en que es troben nombroses construccions de pedra seca. La reparació d’aquest tram amb formigó, necessària per garantir la seguretat i l’estabilitat del camí, ha obert el debat sobre la conservació d’aquest tipus d’estructures. De fet, en el mateix camí s’hi poden observar diversos murs al llarg del recorregut, alguns dels quals requeririen una actuació donat que algunes de les pedres que els conformen han cedit.

Malgrat iniciatives com el projecte Primera Pedra, impulsat per Cal Pal, la sensibilitat de propietaris i administracions per mantenir en peus les construccions de pedra seca continua sent discreta. El cas d’Ordino amb la utilització de formigó per reparar el tram del camí ral n’és l’últim exemple. I malauradament, no és l’únic al país. També a altres parròquies s’han arreglat construccions de pedra seca amb ciment. No és difícil trobar murs, camins, ferms empedrats o fins i tot orris o cabanes que han estat arranjades amb materials que han malmès l’essència de la tècnica. En opinió dels experts, un despropòsit de difícil solució ja que un cop s’aplica ciment o altres materials segelladors a les estructures és molt difícil retornar-les al seu estat original.

Historiadors, arqueòlegs i, en general, totes aquelles persones que saben apreciar la vàlua històrica de la pedra seca lamenten que les construccions repartides arreu del territori no gaudeixin d’una major protecció i actuacions de conservació.

Andorra és un dels indrets del Pirineu amb major concentració d’aquest tipus de construccions. Algunes daten del Neolític, de l’època romana, de l’Edat mitjana i dels segles XVIII i XIX fins a l’actualitat. Cadascuna tenia la seva funció, sent les més habituals les agrícoles (feixes, recs) i les vies de comunicació (camins, ferms empedrats, palanques), així com les ramaderes (cabanes de pastors, aixoplucs, jaces, orris) o altres com carboneres o habitatges.