Aleix Espargaró: "El pitjor dia de la meva vida va ser quan vaig deixar la meva filla al quiròfan"

MontmelóEls ulls d'Aleix Espargaró (Granollers, 1989) encomanen il·lusió. Són com els d'un nen petit que veu com el seu somni s'està fent realitat, que disfruta de la fi d'una era tediosa que l'està portant a un podi rere un altre. I que ha aconseguit tenir una família preciosa que li dona suport i l'acompanya allà on va. La vida de l'Aleix és ara de color de rosa, però per arribar fins aquí hi ha hagut molts alts i baixos i moments difícils, tant a sobre com fora de l'asfalt. El pilot resident a Andorra atén l'ARA per parlar-ne.

Arriba el Gran Premi de casa. El pilot nota la diferència de ser al seu circuit?

— Es nota, és inevitable. Al final, veig això pràcticament com el carrer de casa meva, és com entrar al garatge de casa. Hi he vingut infinitat de vegades, aquí, i es nota. Ser veterà té moltes coses negatives, però també moltes de positives, i una és que després de tants anys he après a normalitzar el Gran Premi com ha de ser: una cosa que quan ets jove és molt difícil de fer. 

Hi ha més nervis? 

— El Gran Premi de casa sempre és especial, però aquest any encara més! Hi arribem lluitant pel títol de campió del món, sent el millor pilot català de la classificació, sense el Marc [Márquez]... Sens dubte, tinc més pressió i més responsabilitat, però és un orgull. He estat molt temps de la meva carrera esportiva patint, en què tot sempre costava molt, i ara estic gaudint d'un moment impressionant. En el passat havia pensat que si arribava a una situació així tindria molts nervis, però no està sent així.

El teu objectiu l'any passat era pujar al podi, i ara ja en portes quatre de seguits. Ha sigut un canvi dràstic i radical de la teva realitat.

— Hi he donat moltes voltes i hi he pensat molt: quina explicació hi ha? No en tinc una d'exacta. He millorat molt com a pilot i l'Aprilia ha avançat molt, però el que està passant és un somni. No té cap mena de sentit. Crec que només els quatre fantàstics –el Dani, el Marc, el Jorge i l'Stoner– van ser capaços d'encadenar quatre podis seguits. Jo els porto, he guanyat un Gran Premi i ho he fet amb una moto que mai ho havia fet. És tot una mica surrealista, però n'estic molt orgullós. Al final ho he aconseguit jo, treballant amb aquesta moto des de fa molt de temps, i reciclant-me per continuar conduint a un nivell molt alt. 

¿Veies possible fer aquest salt a aquestes altures de la teva carrera?

— Soc una persona molt positiva. Ja l'any passat, a la pretemporada, quan vaig provar la moto del 2021, a la segona volta vaig dir: "Aquesta moto funciona, és competitiva". El 2021 va ser el primer any de la meva carrera esportiva en què em vaig veure regularment a totes les sessions i a totes les curses lluitant amb els millors. Ja vaig fer un podi. Allà em vaig adonar que la moto funciona i que era capaç d'estar al nivell dels millors. Si fem un pas més amb Aprilia i poden aconseguir el que demano i necessito, podrem lluitar en totes les curses pels podis. La marca va portar aquesta temporada una moto encara millor, que em va agradar des del principi.

¿Com és fer història per a una marca tan important com Aprilia? 

— Va ser brutal. La victòria a l'Argentina va ser única. De l'última mitja volta no me'n recordo gaire [riu]. Estava molt nerviós, molt tens, fins a travessar meta. Allà vaig tenir dues sensacions, com blanc i negre. Va ser una sensació de treure'm un pes de sobre enorme. No estava ni content, estava flotant. Vaig estar molt content. A mi realment no em canviava la vida, però, de la manera que soc, em feia molta il·lusió per la gent d'Aprilia, de Noale, per la meva família... Han estat amb mi sempre: quan tenia caigudes, quan acabava el quinzè... Que ells poguessin disfrutar d'això em feia molta il·lusió. 

¿El teu millor moment a nivell esportiu arriba quan més feliç ets a nivell personal?

— L'any passat els petits només van poder venir a dues curses, i a l'inici d'any només a una, a Silverstone, on vaig aconseguir el podi. Aquest any han vingut a bastantes, i el Max també ha vingut amb mi sol i he aconseguit podi. És curiós, perquè quan marxo de casa em diuen: "Papa, recorda portar la copa!" I jo penso: "Sí, esclar, ho intentaré!" [Riu.] Ells només tenen consciència del seu pare lluitant contra els millors al capdavant, però el seu pare mai havia estat allà davant. És una cosa que em fa un orgull brutal. Si faig un esforç tan gran com el que estic fent d'allargar la meva carrera esportiva, amb el tema de viatges, de cuidar-me, de deixar-los molts dies, és perquè és un orgull veure com disfruten, també. 

Aquest Gran Premi portes un casc molt especial en honor a la Mia.

— Fa quatre anys, quan la Mia va néixer, li van detectar un problema al cor. Va ser just al Gran Premi de Montmeló, quan va néixer i la van haver d'operar. Després va necessitar una segona intervenció. Els esportistes som un altaveu gegant i em semblava la millor manera de tenir un gest. Tal com està anant la temporada, era un moment idíl·lic per fer-li un homenatge a la meva filla, tot i que encara no en sigui gaire conscient, i sobretot a CorAll Family, l'associació que ens va tranquil·litzar i ens va cuidar molt en aquells moments. La Mia per a nosaltres és una font d'inspiració impressionant.

Com surts a córrer quan la teva filla és al quiròfan? 

— Vaig tenir la sort que va sortir tot bé. Quan hi ha un cas així i ho passes malament, aquests sentiments es transformen en tot el contrari: energia positiva, motivació. El pitjor dia de la meva vida va ser quan vaig deixar la meva filla al quiròfan. Quan va sortir tot bé i quan veus com es recupera és brutal. És la meva benzina. És difícil de descriure, però no hi ha dubte que jo tinc molta sort. No tots els pares han tingut aquesta sort. 

Ser pare condiciona a l'hora de pilotar? 

— Si, però de forma positiva. M'ha donat moltíssima energia. Ser pare és molt més complicat del que la gent es pensa i ser-ho passant 200 dies fora de casa, com jo, encara ho és més. I no és possible si no tens al costat una dona com la Laura. Una persona que t'ajudi, que sumi, que sigui la teva estabilitat. Jo viatjo a les curses amb una energia positiva i una il·lusió com no ho feia abans de tenir els nens. 

Ets el primer català a la graella. És el primer cop que et veus en aquesta situació i no és per l'absència del Marc, sinó per mèrits propis i gràcies a una moto que funciona. 

— És molt estany arribar als circuits lluitant pel títol i sent el primer català a la classificació. Espero que les graderies estiguin plenes al Circuit. És un orgull i em posa molta pressió, òbviament. Ara just sentia un programa de ràdio que sortejaven unes entrades i preguntaven als oients qui creien que guanyaria el Gran Premi, i el 90% ha dit que guanyaria jo! És tot molt estrany, però em fa molta il·lusió. Estic treballant al màxim per intentar guanyar. Serà difícil, no soc el Marc, que ha guanyat aquí mil vegades, però s'hi ha de confiar. No és que m'autoposi pressió, però l'objectiu és clar: vull guanyar aquí. 

El Marc està vivint una situació molt complicada. Ara ha parat per tornar a operar-se: com ho veus tu com a pilot?

— No soc capaç de dir-te com gestionaria això que li està passant al Marc. Crec que ha tingut sort, per una banda, i és que ha guanyat tot el que qualsevol pilot ha somiat. Això es transforma en negatiu quan, de cop i per problemes físics, deixes de poder guanyar i de ser tu mateix. El que està passant ha de ser molt dur, sobretot psicològicament. Al final, no té ni 30 anys. Les motos estan molt bé, però té tota una vida al davant. Físicament no podia seguir així, i jo crec que ha fet bé parant i intentant solucionar els problemes. 

Quina importància té l'entorn per a tu i per a tot el que esteu aconseguint a Aprilia? 

Moltíssima. Hi ha altres pilots catalans i espanyols que no necessiten tenir relació personal amb el seu equip. Volen gent professional i competent que vingui i faci la feina. Després, anar-se'n cap a casa i prou. Jo no ho puc fer, això: necessito tenir la família al meu voltant. La gent que treballa amb mi és la meva segona família. I en l'etapa en la qual estem ara no ens ha canviat gaire: ens ho continuem passant igual de bé. Jo abans sempre deia: som els millors, ens ho passem millor que ningú! I quedàvem en el catorzè lloc, imagina't ara que fem podis.