Un prec perquè els esquiadors forans no prenguin mal

AndorraNo cal tenir ni l'astúcia ni l'avidesa resolutòria de Sherlock Holmes, ni tan sols cal una profunda recerca periodística per constatar que a les pistes d'esquí s'hi colen practicants de l'esport blanc que, per raó de país d'origen, hi tenen l'accés vetat. No és que la majoria de pàrquings dels diferents dominis del país semblin la zona d'estacionament adjacent a la seu de les Nacions Unides, però sí que s'hi pot observar -sense anar preguntant un per un si són residents despistats que encara no han tramitat el canvi de matrícula- plaques espanyoles, portugueses, franceses i fins i tot alguna alemanya. Per acotar-ho una mica, diríem que la majoria de matrícules se les reparteixen pràcticament a parts iguals Andorra i Espanya i de la resta, d'entre les minoritàries, predominen les franceses.

Com que entre setmana les pistes no funcionen a ple rendiment -els caps de setmana s'obren més sectors i funcionen més remuntadors- els practicants de l'esport alpí s'amunteguen darrere els pocs ginys que sí estan en marxa. I com en els debats de l'Eurocambra, mentre un fa cua doncs també escolta una bona diversitat d'idiomes, que no anomenaré perquè la majoria es corresponen als països de les matrícules assenyalades a l'anterior paràgraf. L'idioma predominant -però això no sé si cal dir-ho perquè no és notícia- és el castellà.

La resposta més repetida sobre l'origen del forfet és “me l'ha comprat un amic d'aquí”. I fins aquí les explicacions per part dels esquiadors. Per part de les dues estacions consultades la resposta és una mica més llarga i és la mateixa a Grandvalira i a Vallnord Pal - Arinsal: “Per intentar controlar els esquiadors que venen de fora d'Andorra vam desactivar des de principi de temporada la venda online i només la fem a 'guixetes'. Només es pot comprar el forfet del dia a taquilla. A més, són forfets no consecutius, no es poden comprar per a tot el cap de setmana. Les màquines expenedores només venen el forfet natura, l'skimo, tota la resta està desactivat. Demanem un document en vigor, o passaport o residència al país (el verd), no ens serveix el carnet de la CASS (el groc) perquè no té data d'expedició ni vigència. Estem intentant posar tots els filtres possibles per evitar intromissions però és molt difícil de controlar”.

És a dir, les estacions comparteixen les mateixes polítiques de venda de forfets i són conseqüents amb l'aplicació de la normativa vigent. Ara bé, “després el que faci la gent amb els seus forfets són coses que passen fora de la nostra capacitat de control”. Ah, la revenda, és clar.

Com que per controlar la revenda de forfets la majoria de la plantilla de les estacions hauria de canviar el mono d'esquí per l'uniforme, la placa i la pistola, cosa que no sembla que hagi de passar, a aquest reporter de sofà només se li acut una solució. Que passin els dies. I al final de cada jornada, a posar un ciri al santuari de Meritxell perquè cap esquiador que de país d'origen tingui vetat l'accés a les pistes andorranes prengui mal. Que cap francès es fracturi res. Sense fer massa soroll. Sense que transcendeixi. Fent bona aquella màxima, la 18, del Manual Digest: “Fugis sempre contencions ab los ministres dels Princeps y evitar enfadosas disputas de Jurisdiccións”. O la 19, “Desvetllarse en que en los pobles no se arraiguen bandos y enemistats, antes be reduir a tots a una santa y cristiana pau”. Sempre Fiter i Rossell.