Té Putin al cap una inestabilitat “estable”?

1. ¿Està barrinant Vladímir Putin que l’eix de la nova guerra freda sigui una inestabilitat permanent i sostenible? Una inestabilitat diguem-ne “estable”? Un conflicte llarg. Quelcom semblant es pot intuir i deduir en el discurs del president rus el 9 de maig a la Plaça Roja. Retòrica patriòtica invocant la victòria del 1945 que no arriba per guarnir un triomf a Ucraïna perquè no hi ha hagut cap triomf. Un discurs empeltat de victimisme i d’insinuacions amenaçadores, sobretot la que culpabilitza l’OTAN. I aquest seria el fons de la qüestió: ¿De debò té Putin a tocar apoderar-se de la franja que va del Donbas a més enllà d’Odessa, deixant Ucraïna sense mar? ¿O bé podria engegar “noves operacions” per contrarestar el clima de fracàs que envolta la del 24 de febrer?

2. No és agosarat sospitar que els silencis i les ambigüïtats que emet el Kremlin poden ser el preludi de nous atacs. Potser contra Moldàvia, per assegurar-se Transnístria i així completar els trossos arrabassats a Ucraïna, i des d’allí ensenyar les ungles a estats atlantistes com Romania i Eslovàquia.

3. Una altra qüestió de fons, plantejada en les anàlisis d’uns quants think tanks, seria si la Rússia de Putin té coll avall que per garantir la seguretat imperial li és imprescindible fomentar inseguretat, vulnerabilitat i intimidació més enllà de les seves fronteres. No només cap a les exsoviètiques, sinó també sobre les línies geopolítiques d’Europa central i oriental sorgides de la Segona Guerra Mundial. No es tractaria només d’amenaçar Geòrgia o el Kazakhstan i atacar Moldàvia -com he dit- sinó també de “vetar” l’entrada a l’OTAN de Suècia i Finlàndia, expectativa que es farà realitat en pocs dies. Els posicionaments imperialistes russos són tan il·lícits com ho van ser els intents de l’mperialisme dels EUA de controlar Llatinoamèrica i el Sud-est asiàtic.

4. ¿És viable aquesta guerra freda que estaria barrinant Putin? ¿Pot aguantar-la econòmicament quan es detecten símptomes greus de suspensió de pagaments -anunciats per l’agència de rating S&P-, amb els silencis de la Xina, tot un presagi de fer-li a Rússia una “abraçada de l’ós” disfressada d’aliança econòmica? Però compte, que també hi ha variables que podrien beneficiar els càlculs de Moscou, com ara apoderar-se del mig milió de tones d’òxid de liti adormides al subsol del Donbass, un material imprescindible per a la fabricació de vehicles híbrids.

5. ¿I què i a qui ha de témer la Unió Europea si es consolidés l’estratègia putinista de conflicte llarg i d’inestabilitat sostinguda i “estable”? Doncs li caldria estar molt atenta als enemics interns. Atenta a l’Hongria de Viktor Orbán i al nacionalpopulisme admirador de Putin, de Marine Le Pen i de Salvini, passant per Vox i Alternativa per Alemanya. Una processó ultra recoberta amb una carcassa de Cavall de Troia.

6. Tot això mentre a dins d’una Rússia hermètica i desinformada com mai, la “ministra” de propaganda Margarita Simonian -de qui Goebbels mateix podria sentir enveja- continuarà fent circular tota mena de fakes i postveritats. Prescindint d’uns oligarques que intenten trobar sortida al daltabaix econòmic amb maniobres tan poc efectives com les conspiracions que semblen incapaços de muntar.

7. Un tros del segle XX ens ha caigut a sobre en ple segle XXI, i això no era al guió de la UE que preveia dificultats però no pas bombes, destrucció, morts, refugiats i tant de dolor a l’est d’Europa, quan semblava esvaït el malson de la guerra civil iugoslava. Sembla que un cop més a la seva història Rússia ha apostat per la salvació i l’imperi. Una pulsió mística farcida d’igualitarisme i de col·lectivisme, elements que durant les dècades de l’URSS van connectar amb el dogmes marxistes per construir la “vida promesa” que mai no va arribar. Escriu Hannah Arendt que el pensament de Marx és com un llibre obert posat dret damut d’una taula: una coberta mira cap a la Il·lustració, d’on prové, mentre l’altra es perd en el totalitarisme. A l’espai rus, fet d’absolutisme al poder i d’igualitarisme a la societat, no ha estat gens difícil que tant Stalin com Putin hi hagin emergit.