Ramaderia i esquí, una simbiosi necessària
Conclusions del manual 'Pastures comunes i ramaderia a Andorra: usos, gestió i perspectives'
Andorra la VellaLa millor herba d'Andorra es troba, per exemple, a les parts altes de les valls de Montaup, a Canillo. Aquesta conclusió s'extreu dels resultats del treball de camp que surt en els primers capítols del llibre ‘Pastures comunes i ramaderia a Andorra: usos, gestió i perspectives’, una obra impulsada pel departament d'Agricultura i coordinada pel Centre d'Estudis de la Neu i la Muntanya (Cenma), que s'ha presentat aquesta setmana coincidint amb la commemoració del Dia Internacional de les Muntanyes, que se celebra cada d’any l’11 de desembre. És un estat de la qüestió sobre les pastures al país, un manual de bones pràctiques que aglutina una tasca de recerca històrica i científica i que ofereix una visió de la ramaderia al país al llarg dels anys.
De la feina dels sis autors del document, Benjamin Komac, Clara Pladevall, Isabel de la Parte, Rosario Fanlo, Landry Riba i Meritxell Roquet, s'extreu, per exemple, que les millors pastures no són les que més utilitzen els ramaders, perquè a l'hora de crear les rutines d'ús tenen en consideració prioritària la facilitat d'accés. Això fa que bons llocs per pasturar no s'utilitzin perquè són lluny. Per això, Montaup i Riu tenen una qualitat de pastura excel·lent, però com que s'hi arriba després d'una caminada llarga fa que la vigilància diària del bestiar sigui entre complicada i impossible.
A l'altra punta del gràfic hi van els dominis esquiables, que han adaptat els camps de pastura a la pràctica d'aquest esport. Però en contra del què pugui semblar, la ramaderia i l'esquí són una simbiosi necessària i és bo que comparteixin muntanya, segons es desprèn del manual. A les estacions els interessa per a l'equilibri de l'ecosistema. Perquè les pastures són un tallafocs natural que redueix l'efecte de combustible en cas d'incendi i també perquè el bestiar limita alguns riscos provocats per fenòmens naturals, com els allaus. I és que l'herba que queda després que se l'hagi menjat un animal fa un efecte raspall que aguanta la neu.
Però no tot notícies positives. Els autors apunten que la situació de les pastures d'alta muntanya és delicada. És un ecosistema molt peculiar, fràgil i ara mateix sotmès a uns canvis dinàmics ràpids provocats pel canvi climàtic. Tot i la tendència històrica al manteniment de les comunitats vegetals al Pirineu, en els darrers decennis hi ha hagut, principalment, dos factors que l'estan modificant d'una manera molt profunda: la disminució de la pressió del bestiar i el canvi climàtic. S'està observant un increment en alçada, expliquen, del límit superior del bosc: abans els arbres arribaven a un cert nivell d'alçada i ara s'està observant que aquesta zona de transició puja i que el bosc està guanyant altitud. Així, es veu com la superfície de pastura s'està reduint. La conclusió és que l'ecosistema va perdent capacitat i que, en conseqüència, serem cada cop més dependents.
De la pastura al plat
Hi ha un concepte clau que inclouen els autors i que lliga les pastures i el projecte de carn d'Andorra: un territori, una raça, unes condicions de maneig i un producte. No hi ha carn de qualitat si els animals no estan a la muntanya, i l'etiqueta carn d'Andorra, com a concepte, incorpora aquest procés. El producte que es comercialitza i que es ven a la restauració i a les botigues suposa, més enllà de donar continuïtat a una activitat tradicional, una manera de produir sostenible. És matèria primera de proximitat que s'estalvia les emissions derivades del transport. Però tot té un límit, i el del país és aproximadament el 15% de la carn que es consumeix. La resta s'ha d'importar.
Darrera conclusió
Aprofitant les sinergies a l'Institut d'Estudis Andorrans, la propera enquesta del Centre de Recerca Sociològica podria preguntar els andorrans si saben què és la pastura extensiva, majoritària a les Valls. I a partir del percentatge de respostes negatives, determinar si aquest manual podria tenir recorregut més enllà dels gestors d'aquests espais de pastura, que és a qui va dirigit en primera instància. Perquè, de ben segur, cal alguna cosa més que un Dia Internacional de les Muntanyes per conscienciar la ciutadania, entre d'altres, de la pèrdua d'identitat que suposa quedar-se sense camps de pastura i sense una activitat històrica com ha estat la ramaderia d'alçada. En qualsevol cas, més enllà de ser una eina útil per als qui s'ocupin de gestionar aquest camp, el llibre, que incorpora un recorregut històric d'aquesta activitat, es comercialitzarà i es podrà trobar ben aviat a les llibreries.
