I si me'n torno a Andorra?

Andorra la VellaA segon de batxillerat els joves que volen continuar els seus estudis només tenen una cosa al cap: marxar. Perquè estudiar a la universitat implica viure en una ciutat diferent, però també sortir de la llar i poder fer la seva, tot i que econòmicament encara depenguin dels familiars. Però a l'acabar la carrera i incorporar-se al mercat laboral, els dubtes apareixen. Si la persona té estudis sobre algun sector que no està en crisi i li és fàcil trobar feina, la decisió no és transcendental. En canvi, si hi ha més oportunitats al Principat que al lloc de residència, decidir tornar o no es fa difícil de pair perquè implica renunciar a una manera de viure, però també al cercle d'amistats o a les activitats d'oci que no es desenvolupen al país, per exemple. Val a dir que n'hi ha d'altres que directament no tenen ni l'opció de tornar a Andorra, ja que les oportunitats laborals al país del seu sector són nul·les.

"Quan ets jove i has crescut aquí sempre dius que no vols viure a Andorra", recorda Paul-Alexandre Nicolas. Després de deu anys entre Barcelona, Tolosa i París dedicant-se a la vessant empresarial de l'art, va tornar al Principat per continuar els negocis des del seu lloc d'origen. "Quan no saps on vas, mira d'on vens", diu recordant una dita francesa. A vegades "pensava que estava trencant els meus principis", explica admetent que "era una bajanada". "Tens la teva experiència, has viscut i has madurat", reconeix, i per això "veus més coses des d'un altre punt de vista". Si bé "al principi va ser dur", ara no se'n penedeix perquè "Andorra es mereix brillar gràcies a la cultura i l'art".

"La proposta cultural a Andorra és una mica tancada", explica, fet que en un principi el va fer dubtar. Però, en veure que "estava tot per fer", referint-se a la manca d'esdeveniments o circuits per donar visibilitat als creadors, va transformar "una debilitat en una oportunitat". Per a Nicolas, el panorama artístic del país s'amaga en una "capa freàtica" enmig del desert on "hi ha molta aigua però pocs oasis, com estructures o propostes institucionals". Per això, en el seu desenvolupament professional "va ser clau conèixer la gent" en un espai "molt petit on els actors són fàcilment identificables".

Així, no només ha reobert la seva empresa, Moanin Gallery, sinó que també ha buscat altres formes de transmetre cultura més enllà del vessant purament comercial. "La cultura mou tantes coses que no ens adonem, ja sigui a través de l'art plàstic, el llenguatge o l'espiritualitat", creu. Seguint aquesta manera de fer, i buscant "educar el públic", va organitzar la primera edició de l'Stre-et Art Festival el mes de setembre passat. L'esdeveniment, centrat en el públic més jove, va apropar aquesta forma d'expressió, tan popular a altres ciutats, als carrers del Principat. Proposta que, a la vegada, va maquillar els murs del Prat del Roure gràcies a la participació d'artistes de renom.

Treballar i marxar

Està clar que no totes les persones que acaben els estudis preuniversitaris tenen els recursos necessaris per estudiar fora de les fronteres del Principat, ni tothom pot marxar just en obtenir el diploma de batxillerat. És el que li va passar a Desirée Sala, que no va arribar a la nota necessària per entrar a un grau superior d'audiovisuals. Per no estar un any aturada, va començar a treballar de cara al públic mentre buscava altres maneres de continuar els estudis, com fer-los per lliure. "La fórmula era massa difícil i trigava set anys a treure'm la carrera", recorda, per aquest motiu la va descartar per "no ser factible, no volia estar treballant de cara al públic durant tot aquest temps".

Així, va aprofitar per estalviar i, amb 20 anys, va traslladar-se a Mataró per cursar el grau universitari mentre vivia amb la seva àvia a Badalona. "Al principi va ser difícil", explica, ja que "ella no entenia com vivia, o perquè marxava sense dir res". Ara bé, amb el temps es van adaptar l'una a l'altra. Aquesta convivència va permetre a Sala controlar més les despeses, ja que no estava obligada a buscar allotjament.

Tot i que el seu plantejament inicial no era viure a Andorra, ho va preferir per fugir de "l'estrès de Barcelona, amb tanta gent". "Andorra és un país petit, no tens tantes possibilitats ni molta diversió, però és que a mi m'agrada molt", reconeix. Tanmateix, la decisió no va ser fàcil, ja que suposava distanciar-se de la parella que havia conegut durant l'època d'estudiant. "Nosaltres ho tenim més senzill, però per a l'altra persona és més difícil", explica. Per això, abans d'acceptar la feina actual de càmera de televisió, va plantejar-se "el fet de treballar de qualsevol altra cosa a Barcelona, que tampoc en trobes, o tornar a Andorra, fer-ho 'fàcil' i poder estalviar per decidir marxar o que vingui aquí la parella".

Fer país

Si bé a una part la tornada els genera dubtes i incertesa, d'altres ho tenien bastant clar. Després d'estudiar a Barcelona i haver format part de grups de recerca per a l'ajuntament de la capital catalana, de Madrid i de la Universitat Harvard, per a Roger Padreny la tornada va ser "il·lusionant". Arribava al Principat per preparar la campanya electoral per a les passades eleccions generals del mes de març amb el Partit Socialdemòcrata, on ell era un dels candidats. Els vots i el resultat dels comicis el van fer conseller general. Prèviament ja havia estat implicat en l'associacionisme juvenil, presidint la taula permanent del Fòrum Nacional de la Joventut.

"Sempre he pensat que la gràcia és marxar fora a formar-te com a jove andorrà", diu Padreny, "i, si el teu projecte és a Andorra, tornar per veure què pots aportar per beneficiar a la ciutadania andorrana". Per a ell, el Principat sempre ha estat "el principi i el final de tot allò que he fet". Amb l'objectiu d'afavorir a tots aquells que tinguin les mateixes idees que ell, considera indispensable "veure el capital jove que tenim, en què es forma i com el podem incloure als diferents sectors econòmics", afegeix, "o analitzar si hi ha la necessitat de crear-ne de nous que impliquin a les noves fornades". Tot això tenint present que els diferents executius han invertit en els darrers anys "molts diners en un capital humà cada cop més format i al qual, com a societat, li hem de donar oportunitats perquè pugui sumar".

Malgrat això, per aconseguir un clima atractiu, abans s'ha d'afavorir una situació idònia de tornada. "Hem d'establir les condicions socioeconòmiques necessàries perquè el jove vegi que el seu país té millors condicions laborals que a altres països", explica el conseller socialdemòcrata. A part, també considera necessari establir "quin model d'estat volem", ja que "el turisme continua sent important, però també hem de veure cap a on diversifiquem l'economia per oferir nous llocs de treball a les noves generacions". Per fer-ho possible, cal "implicar nous joves que puguin veure que Andorra està canviant".

Un espai propi

Donada la situació del mercat immobiliari, el principal inconvenient per establir-se al país és mantenir la independència aconseguida durant l'època d'estudiant. Amb l'elevat preu dels lloguers, alguns han de decidir si destinar un percentatge important del sou a pagar un habitatge o estalviar, havent d'adaptar-se una altra vegada a viure a casa dels pares. Mentre que Nicolas, que va ser rebut a casa "com el retorn del fill pròdig", va trobar un pis al cap d'un mes, Sala ha preferit quedar-se amb el nucli familiar, amb la intenció d'"estalviar per poder viatjar i després independitzar-me".

"L'habitatge és bàsic perquè el jove s'independitzi i s'empoderi", considera Padreny, escenari que ara no és possible perquè "el salari no es correlaciona amb el preu de l'habitatge". Després d'un any vivint a casa, "si tot va bé en un mes ja podré mudar-me". La seva situació l'ha servit per defensar-la al Consell General perquè, quan la bancada de la majoria argumenta que no existeix cap problema amb els pisos, "jo els hi dic que no és veritat el que diuen perquè ho estic vivint".

Traslladar-se al Principat pot ser una opció valenta, premeditada o desesperada, després de veure les poques oportunitats laborals que brinden altres llocs. Però pot ser una manera de crèixer, madurar i deixar enrere els prejudicis. Perquè sí, costa refer el camí que una vegada es va deixar enrere, però qui diu que és definitiu? En una societat tan volàtil com l'actual, Andorra pot ser el destí final, però també una etapa en la vida que cadascú vulgui construir-se.