'La vida que queda' després de perdre un fill

OrdinoQuan se't mor un fill, i més quan ho fa d'una manera inesperada, sense temps per preparar-se, "tens dues vies: o et tires per un barranc, o aguantes". I "si aguantes, aguantes, no pots quedar-te sumida en el dolor perquè sinó aquest es torna patològic". Així ho exposa la Marta Alsina, llevadora del SAAS i que a finals del 2009 va veure com la seva vida se li truncava per una tragèdia que cap mare o pare hauria de viure. Va perdre el seu fill, de 19 mesos, a causa d'una meningitis. El va portar al metge d'urgències de l'hospital per un mal d'orella i ja no van poder fer res per salvar-li la vida. "Mai m'havia passat pel cap que per un mal d'orella no tornaríem a casa", explica. Però "no vam tornar".

I malgrat el dolor i la temptació de marxar d'aquest món, la Marta va optar per la segona opció: va decidir aguantar. I a les properes línies expliquem el resultat d'aquesta decisió.

Gairebé deu anys després, no ho ha superat, reconeix, perquè "és impossible" passar pàgina d'un fet així. "Però he après a perdre", a "resignar-me" amb el fet que el seu fill no tornarà. "Ja no em barallo, ja no busco preguntes ni em sento amb aquest sentiment d'injustícia d'abans", afegeix.

I durant aquest camí "fosc", com ella defineix, que ha recorregut mirant d'allunyar-se del dolor que li va causar aquella tragèdia, en què fins i tot es va oblidar "de com respirar" i on s'estava dies i dies sencers tancada a casa amb el seu marit, sense parlar, ha viscut un procés d'aprenentatge que ha decidit compartir. En d'altres paraules, la Marta s'ha marcat com a objectiu ajudar a persones que han passat per una situació similar, i a la vegada a persones que en tenen al seu voltant d'altres (familiars, amics, etc.) que estan passant vivint un dolor com el d'ella. A tots vol donar-los armes per aprendre a ajudar a una persona que "no vol" "i no sap" com ha de ser ajudada.

Perquè després de perdre el seu fill, explica, els amics li preguntaven, "què necessites? Truca'm i digue-m'ho". Però ella no ho feia perquè "no sabia ni què volia ni què necessitava". I el que acabava passant, amb els que intentaven ajudar-la, era que sovint feien coses que encara la feien sentir pitjor.

Per exemple, recorda, una amiga la va convidar a dinar a casa seva, i durant tot aquest àpat va tenir els seus fills "sobre els meus genolls". No ho va poder suportar, "no els podia veure". Però quan va accedir a anar a dinar amb la seva amiga, tampoc s'havia plantejat que li faria tan de mal, reconeix.

O un altre exemple. A la Marta li sorprenia que ningú li preguntés directament pel seu fill. Ningú li mencionava el seu fill, com si no existís, suposo que amb el propòsit de no fer-li mal, planteja. Ho entén, però no era el que necessitava en aquell moment. "És el meu fill, jo volia parlar del meu fill!", referma.

'La vida que queda'

La via per complir amb aquest propòsit d'ensenyar a ajudar, la Marta ha estat escrivint un llibre per plasmar amb paraules la seva experiència personal. "Una historia real" del què li va passar, amb informació entremig del relat de tot allò que li va anar bé, i del que no li va anar bé. El publica Editorial Mesclant i veurà la llum aquest mes de juny.

I és que quan va patir la tragèdia també va buscar llibres que parlessin sobre el dol per la pèrdua d'un fill, i en ells va trobar "paraules de coses que jo sentia i que no entenia", explica. Van fer que no se sentís "tan sola". Perquè se'n va sentir molt, malgrat tenir al voltant persones que li donaven suport. "A ningú li havia passat el mateix que jo, era la desgraciada de torn", rememora.

A la vegada, el llibre li ha servit també per buidar tota la ràbia que tenia acumulada a dins i que no trobava la via per expulsar. De fet, el document inicial li va sortir "esquerp", i el va haver de suavitzar perquè el dolor era tan gran que les paraules escrites fins i tot podien espantar el lector, tal com li va plantejar en llegir-lo l'Elena Aranda, la seva mentora.

El títol escollit per a la seva primera obra és 'La vida que queda', que defineix tot allò que ha li ha quedat a la Marta després de la tragèdia i que li ha donat forces per tirar endavant. "Les despulles", segons ella. Però, per sort, no són poca cosa...

La vida actual

La Marta era infermera d'Urgències abans de perdre el seu fill, al mateix lloc on va haver d'anar per un mal d'orella el desembre del 2009. Quan se li va acabar la baixa, no va poder suportar tornar-hi a treballar. Va decidir, en un impuls sobtat i seguint la intuïció, fer-se llevadora (va necessitar dos anys de pràctiques fora del país per aconseguir-ho). També durant aquests gairebé deu anys, ha tingut tres fills, sans, "preciosos". Després del què li va passar, el que tenia més clar de tot (malgrat pugui semblar estrany), era "que volia molts fills, la casa plena de nens i soroll al meu voltant", explica. De fet només nou mesos després, ja s'havia quedat embarassada.

Treballar "per ensenyar a les embarassades a ser mare", juntament amb tornar a sentir-se'n, cuidar i veure créixer els seus fills, va ser la gasolina que li va permetre "arraconar el dol" i avançar. Juntament amb escriure el llibre.

Ho feia de nit, quan tothom a casa ja dormia, "me n'anava a dormir a les tantes de la matinada". I així durant un any: treballant, cuidant els nens i buidant els seus sentiments en paraules escrites. Però com que el que escrivia tenia l'aprovació de l'Elena Aranda, seguia i seguia.

La Marta reconeix que li va sorprendre aquesta aprovació tan sòlida, ja que "jo mai havia escrit perquè algú em llegís". L'Elena i la Marta es van conèixer en un curs d'escriptura que la primera va organitzar a Ordino, i que les amigues de la segona li van regalar perquè sabien que li agradava escriure.

De fet, quan va morir el seu fill, rememora, els seus pares li van regalar una llibreta. Durant un temps, "només feia que escriure, escrivia coses sense sentit", per treure el dolor i l'enyor. Quan va decidir plasmar en pàgines la seva història va haver de recuperar aquests papers, ja que hi havia coses que no recordava, té molts buits de tota l'època de dol. Tornar a repassar-los va ser el punt de partida per iniciar el viatge de 'La vida que queda'.

La vida amb la mort

La tragèdia que ha viscut la Marta evidentment l'ha canviat com a persona. Tot i semblar un tòpic, és una realitat punyent: li ha fet relativitzar els 'problemes' genèrics de les persones. Persones que, en general, "no es plantegen que la mort vindrà". "Tothom fa llistes de naixement, però no en fan de quan ens morim", exposa. Quan algú li diu que està trist perquè un familiar ha mort amb 70 anys, "els dic que estiguin contents", perquè "ha viscut 70 anys, tota una vida", mentre que el seu fill "només va celebrar un aniversari, va viure només un Nadal".

La resta, és relatiu. La Marta és dura amb els seus amics: Has perdut la feina? T'ha deixat la parella? "És una xorrada això", "no n'hi ha per a tant". De fet, "l'ofèn" quan li parlen d'aquests problemes: "relaxa't i viu", els diu a tots.

Ella ja ha après a conviure amb el pitjor. La mort conviu amb ella. Tal com diu, "sempre tindré quatre fills". I així ho transmet a les seves dues filles i al seu fill, que des de sempre han tingut molt present al seu 'germà gran'. En parlen, li parlen. D'una manera natural, entre la resignació i la normalitat.

Amb el llibre ja tancat, se li fa llarga l'espera fins que no sigui publicat aquest estiu. Però ho fa amb la satisfacció de sentir que el cicle obert fa prop de deu anys, ha quedat tancat. "Ara sí que he fet el dol", assegura. Fins ara "sobrevivia" any rere any. Però ja s'ha acabat, vol tornar a sentir-se la Marta Alsina. Ara li toca viure 'La vida que queda'.